Welcome to my truth - Paraula de groopie

I no se si em llegeix ningú però m’agrada tenir una finestreta al món, i que no sigui únicament Rac1… he decidir estudiar Comunicació Audiovisual per la UOC i poc a poc (¬¬’ rima amb UOC) i així no em queixaré mñes de que EG no és la meva carrera; si hi ha alguna cosa que no t’agrada la canvies i jata!

Avui sopar PenyaLlauna :-) que no és que sigui una llauna, és el nom del Joc que vam inventar al Penya! un dia d’aquells en que et sents més vella al principi, i al final veus que en 10 minuts ens hem posat al dia i que estem tots igual o millor que fa 4 anys… ens direm que hem de quedar més sovint, i passarà volant… com tot!

:-)

Acabo de veure un retall de Fent Amics el programa d’en Sergi Mas del 2000-2001 i he arribat a la gran conclusió; com no havia tingut mai aquest pensamet tan fàcil de deduïr seguint les premises….

Si Operación Triunfo no hagués existit penso que tot plegat hagués estat més fàcil.

Res més; gran certesa conclusionada.

I avui amb ganes d’escoltar l’Stu Hamm amb el Kings of Sleep… i Porcupine Tree que aviat venen a Barcelona :-) molaaa però em preguntava perquè tornar a treure aquests temes que no sé per quin motiu recordo que són els típics que escoltavem romànticament a l’època que segguiem als A s p i d … curiós…. perobablement pel tema de la nova separació de l’altre grup… probablement perquè el sentiment acaba sent el mateix, perquè un altre cop el cercle s’ha tancat, estic trista i la meva parella tampoc ho entén…

Que vosaltres hagueu acabat malament mai voldrà dir (el que alguns, per la vostra actuació vers mi inferiu) que jo comparteixi la felicitat per la dissolució d’un grup que m’ha portat tantes alegries i m’ha fet sentir tant a baix l’escenari; o sigui que no em vingueu amb hòsties.

i és que tots sou uns pesats! i uns egoistes sí! però jo també, perquè estic indignada que us hagueu deixat perdre un projecte així, una amistat, i sobretot que haureu tornat a contribuïr en la meva idea que el mundillo de la música sigui un cop més una empresa de contactes, on la gent es mou per diners i interés, no pel sentiment de la música. I estic enfadada egoistament també, ho reconec. La meva idea en que no hi ha res pur, ni lletres certes, només versos que ruimen i notes que no surten dels sentiments sinó de les escales i clitxés al llarg del temps…. I es repeteix al sensació d’impotència, es tanca el cicle de nou, espero que aquesta vegada també torni a començar un projecte xulo, però amb una mica de sort no s’acabi.

I és trist, perquè pel simple fet de ser la parella se’m tracta com si tinguessim la mateixa idea, com si jo pensés el mateix… o pitjor encara! com si la “culpa” d’aquesta decisió fos, en gran part, meva.

No nois, no us equivoqueu, que a casa meva mana ell.

I en realitat no volia saber res d’això, he lluitat sempre defensant i finalment m’he esquitxat sense voler.

PD: …. i mai podre oblidar el primer dia que us vaig veure, que el vaig retrobar, aquell dia em canviaria la vida…

I avui explicarem un conte que parla de l’ambició i de com es pot perdre tot en un moment encara que siguis a dalt.

Et deixen de trucar i et penses que és per enveja o potser perquè no volen que els superis… no noi/a, abans eres guapot/a i vas tenir la sort de que ell/a s’enamorés de tu i t’agafés… no pel teu nivell musical, sinó pel teu físic, i llavors es va acabar (i punt)… però vas tenir la gran xiripa de caure en gràcia i ser al lloc oportú al moment oportú, encara semblava que en sabies prou… alemnys de fer el que calia/tocava…

Amb l’excusa vas anar endarrerint els teus propis projectes que ara, després de 10 anys segueixen sent tant de fum com abans… i és una pena…

llavors l’ambició…. també va jugar el seu paper: vas començar a demanar més, a no ser tan guay i a no voler escoltar els altres…. això que tu defensaves com a qualitat -deies que així l’estil dels altre sno t’influïa- ha fet que et quedis endarrerit, arcaic i antiquat encara que portis samarretes d’adolescents de 16 anys ( i no ho dic per la talla…).

Aquest ha estat el problema, que s’ha vist realment agreujat per un sol motiu: tots els que pensaves que eren amics teus s’han perdut pel camí, les mentides i les ploraneres ja no funcionen, i sobretot… és el que té anar amb mercenaris per la vida, qu eus veneu per un petit moment de felicitat. Per cert sí, els que encara et van llepant el culet són els que volen alguna cosa de tu - o no te n’havies adonat?

i si, avui he posat el dit a la llaga, perquè en realitat vull venjança i tinc bastanta set… sé i comprovo dia rere dia que el temps posa a les persones al seu lloc, però…. mmmmmmm és dolç aquest gustet… i ah! no esperava resposta, la meva pregunta era retòrica, tenia clar que la resposta era No només ho volia fer notar, recordar-ho per si de cas no hi pensaves.

Torna a començar el curs, 5 anys més tard.

alehop!

“Diciendo cosas que siempre suenan a triste, Cosas que suenan a olvidar, Todo ese ruido que el maldito invierno Nunca se lleva”

Tus Ojos (…vistos por los míos)

Tus ojos siempre me lo cuentan todo de ti, Tu lo sabes, y aquella noche no te atreviste a mirarme, Yo te conozco tanto que con una sola mirada lo supe… la Culpa en unos ojos que ya no eran míos… A veces dudo si nunca llegué a tenerlos, almenos a mi me lo pareció. Quizá no supe retener tu mirada, quizá no te demostré que la quería, quizá tu no lo viste… Quizá yo no vi que tus miradas me invitaban.

A lo mejor tuve al oportunidad… y la perdí… En aquel momento no li vi… tu Luz me cegaba.

Me gustaba soñar que algún día sería la Niña de tus ojos, Engañándome, pensaba que mis sueños se hacían realidad. Se que tus ojos nunca seran míos, pero los míos son para ti. …tus ojos miran al Mar y su brisa te acaricia…

Y mira… ¿ves como estoy ahora? No, porqué ni me miras ni me encuentras… Por lo menos atrévete a mirarme a los ojos, No necesito nada más que tu mirada…

Y yo te miro y te observo, la vista fija en ti, pero tu no lo ves. Esperando, como siempre… el día que vengas a verme, el día que tus ojos, ya cansados, se dejen guiar por los míos. Mi Sueño… poder ser la luz que te guía.

Hoy un destello de tu luz me ha cegado en mi oscuridad vi cosas que no me gustaban. Ha cambiado mi perspectiva… ¿quién eres realmente? No entiendo nada, ¿cómo no li vi antes? Tanto que te miraba… tanto que te observaba…

Ya sabes que yo seguiré observándote desde lejos, entre la multitud, tú no me verás… pero yo estaré allí Y mis ojos no cambiaran de rumbo, tu eres mi Norte, aunque tengas la vista vieja, cansada y ojerosa.

Aunque prefiero no verte, sigo escuchándote, y pienso (o intento soñar) en la mísera posibilidad, que tu me mirases y yo no lo viera… Pero solo es Mi Sueño, borroso y sin Música…

Tu sabes que lo haría todo por ti, sabes que daría mi vida por verte feliz, que te quiero tanto que no puedo ni decirlo… Que simplemente necesito un poco de ti para vivir.

Y aunque no me veas… Sabrás, mi vida, que mis Ojos, mis Besos y mis Sueños volarán gracias a ti.

            (14/02/05)

“Veras a mi lo que me va es colgarme en tu vuelo…. Para pedirte desde ahí que sigas, Que sigas siendo lo que quiero”

… no mola, no mola gens….

la ideaització del món de música s’acaba quan veus el món des de dins; quan t’assabentes dels merdersl, els egoïsmes i les envejes que envolten la majoria de mercenaris musicals.

Amb el temps mentre augmenta el nivell musical disminueix la il·lusió per tocar, augmenta l’èxit i disminueixen les ganes de fer coses noves i s’aposta pel segur; augmenten el “caché” i la quantitat de bolos però es perd l’essència, el companyerisme i s’aposta per la venta segura…

Amb el temps els col·legues musicals passen de ser amics a ser al llastre que arrossegues i amb qui fa pal tocar, els fums pugen i plegar un cable es cosa dels tècnics, no dels cantants…

Perquè segons el que es cobra es tocarà una hora o en podran tocar tres; perquè al final sempre tot es redueix al mateix, perquè és una feina com una altra, i si t’hi dediques perds la il·lusió d l’amateur….

què hi farem…. això passa cada dia, des del grupillo d’amics que fan una banda al poble, passant per les orquestres i grups de ball i tornant pels grups de metal fins als mercenaris que acompanyen OT.

Paraula de groopie…

el tema que m’inspira per aquest escrit (a part és clarde les experiències viscudes):

Éramos distintos, imposibles y en futuro menos claro Entender bien lo que dices me hace sentirme tan raro. Empieza todo a hacerse triste, a quedar del otro lado. Tu también lo prometiste Fuimos dos equivocados, equivocados.

Y ahora este sitio esta lleno de noches sin arte de abrazos vacíos de mundos aparte de hielo en los ojos de miedo a encontrarse de huecos, de rotos, de ganas de odiarse ya lo llevo sintiendo, me quedo sin aire el cielo ha caído, se muere, se parte Solo es un infierno sostenido. Solo es un esfuerzo relativo.

Yo no pido casi nada que se pierdan mis sentidos y se nuble tu mirada. Pero el miedo nos consigue. Se hace grande en estas manos. Mal recuerdo nos persigue. Fuimos dos equivocados, equivocados.

Me voy, me voy Porque este sitio esta lleno de noches sin arte de abrazos vacíos de mundos aparte de hielo en los ojos de miedo a encontrarse de huecos, de rotos, de ganas de odiarse. Ya lo llevo sintiendo me quedo sin aire La estrella ha caído, se muere, se parte. Solo es un infierno sostenido por el miedo a equivocarnos.

Porque este sitio está lleno de noches sin arte de abrazos vacíos de hielo en los ojos de mundos a parte de cielos caídos ya lo llevo sintiendo me quedo sin aire (me quedo sin aire) Solo es un infierno sostenido, por el miedo a equivocarnos.

No quiero escucharte no insistas prefiero esta vez encontrarte inundando mis ojos esperando a que pase a que caigamos otra vez. Y solo digo que nunca quise hacerte daño pero todo se nos fue y aunque ahora somos como extraños yo jamás te olvidaré

De noches sin arte de abrazos vacíos de mundos aparte de hielo en los ojos de miedo a encontrarse de huecos, de rotos, de ganas de odiarse.

Y solo digo que nunca quise hacerte daño Solo es un infierno sostenido, por el miedo a equivocarnos. El miedo a equivocarnos

……. y solo digo que nunca quise hacerte daño, pero todo se nos fue, y aunque ahora somos como extraños yo jamas te olvidaré….

Els teus passos caminant, sé que escoltaré uns passos diferents als meus, tu m’acompanyaràs….

ja és de nit, puc notar el fred, no faig res perquè sé que els teus braços sentiré, tu me’l calmaràs, i mai voldré separar-me de qui mirant-me pot sentir calor i en dir-me com em vol, ho fa sense parlar…

cada cop que estic rient, que el camí és més fàcil, sé que el teu somriure hi és (el sento respirar…)

Quan em trobo on no se res on no conec cap detall que ajudi la teva mà m’acompanyarà

i maaaaaai podréeeee explicar com et puc arribar a necessitaaaar la veu que em diu “T’estimo ets part de mi” (la sento respirar).

He viscut tot el teu nom, i mai tornaré a ser qui un temps m’he pensat… tu has canviat el meu voltant, res no tornarà a ser igual, per sempre voldré que amb mi estiguis.

i mai podré explicar com et puc arribar a necessitar la veu que em diu “T’estiiiiiiiimo ets part de mi” (la sento respirar).

Mai podré explicar… que em fa por estimar taaant em fas sentir com mai… sentir com mai abans tu m’has fet sentir… que em fa por estimar tant…

To spot a geologist in the wild, look for: Someone awkward and unsure around people who don’t know the difference between a rock and a mineral Someone who thinks the best topic of conversation involves new fossil and dust discoveries!! Hand-lens, compass, pen-knife, handcuffs, etc., tied round neck with string (which he refers to as a “lanyard.”) Someone with a beard and Sandals… Jesus was a Geologist (actually, carpenters back then were also stonemasons, so there is some truth to that statement) Someone who owns a pet rock and is not eight (in the case of paleontologists, this will be their closest friend), with said ‘pet’ often found hanging from keys. Someone with not much enthusiasm on the subject of dinosaurs. Geologists consider an event a ‘mass’ extinction only if 80% of the living organisms die and get buried in sediment for conservation. Someone explaining to airport security that a sidewall core covered in gunpowder residue isn’t really a weapon. Someone who only includes people in photos for scale, and has more pictures of his/her rock hammer and lens caps than of family and friends. Some who, if they could travel to Jupiter’s moon, IO, would think the coolest part about it was the volcanoes and not the space travel. Someone with a collection of beer cans/bottles that rivals the size of his rock collection. Someone lighting a cigarette with a handlens focussing the sunlight, or a coat hanger stretched between the battery terminals of a University van. Someone who brings beer instead of water when hiking. Someone whose lunch consists of rocks, instead of ordinary bread. Someone who consumes tonsil-killing chili for dinner every night of the week, and warms it up in a can on the drill rig engine block. Someone whose child is trained to know the geologic timescale before being able to walk. Someone with hair in a pony-tail (this applies to male or female geologists). Someone who considers a “recent event” to be anything that has happened in the last hundred million years. Someone who licks and/or scratches & sniffs rocks or in case of china clay will eat it to prove it’s perfectly safe. Someone who eats dirt and claims to be “getting an estimate of grain size” Someone who will willingly cross an eight-lane interstate on foot to determine if the outcrops are the same on both sides. Someone who can pronounce the word molybdenite correctly on the first try. Someone who has hiked 6 miles to look at a broken fence that was “offset by a recent earthquake”. Someone who says “this will make a nice Christmas gift” while out rock collecting. Someone who thinks a “sexual exploit” is lying naked on an outcrop so the satellite will photograph them on the next pass. Someone who hires student assistants with an eye to whether they can run slower so the bears get them first. Someone who can jump start a campfire in wet weather with the judicious application of a beer fart. Someone who from personal experience knows the difference between Arctic grade and summer grade diesel fuel. Someone who even on an average day in the field can make Indiana Jones look like a bit of a klutzy wuss Someone who looks at scenery and tells you how it formed. Someone whose pockets tend to be filled with bits of rock. Someone whose rockery moved into their spare room. Someone who has more pairs of hiking boots than shoes. Someone who wears hiking boots constantly, even for formal functions, and occasionally sandals with (obligatory) socks Someone who thinks of woodlice as trilobites but would tell anyone off who said so. Someone who, when on a beach, will collect shells and try to explain their muscle scars to you. Someone who prefers to explain the sequence of events shown in a cliff face to sunbathing. Someone whose collection of petrified wood samples is stacked like cord wood. Someone who plans extra time on trips to investigate road cuts along the way. Someone who almost crashes his/her car looking at road cuts while driving. Someone who often explains how their boozy coffee with whipped cream resembles a layered igneous complex. Someone who knows the phylum, kingdom, and genus of every ancient creature lodged in stone, some of which look nothing like an animal, but can’t remember his/her mother’s, or spouse’s, birthday. Someone who uses a geologic hammer to halve a boiled egg. Someone who modifies his/her one yard pace to one meter in order to simplify pace-and-compass mapping. Someone whose radioactive ore specimen collection glows in the dark. It is so bright you can: use it to read by. illuminate your front yard. use it as a landing beacon. see it from Mars. Someone who can identify the chemical formula for Cummingtonite…and chuckles like a junior-high kid every time. Someone stuck on the side of the road without a spare tire because it was removed to make more room for samples or alcohol (or the spare is already being used on the other side of the van). Someone who, when asked what this rock is says, “Leverite, so leave her right there.” Someone unwilling to improve their personal situation, resigned to the fact that the sun will explode in 5 billion years anyways. Someone who walks out of a bathroom and asks if you noticed the fossils in the stall dividers. Someone prone to Linnean mnemonic devices such as Keep Privates Clean Or Forget Getting Screwed. Someone who can only relate to one “Rock Band” (besides BIF): Are We Not Men, We Are Devonian! Someone who enjoys their topography: Subduction leads to orogeny, and orogeny leads to relief. Someone who walks into an art museum and looks at the floors and columns commenting on the stylolites and fossils, rather than looking at the paintings. Someone whose shorts expose way more leg than you ever wanted to see. Someone who rocks the party and is the schist everywhere they go. Someone who can say, “Gneiss Cleavage” or talks about slaty cleavage and means it in a non-derogatory sense. Someone who takes special interest in your granite countertops in the kitchen and after a few minutes will even produce handlenses before giving other guests an igneous petrology lesson. Someone who gets really upset when the countertop, which is obviously mafic/aphanitic/metamorphic, is called granite and takes 20 minutes to tell you why you’re wrong. Someone who has an odd obsession with Lord of the Rings, Star Wars, Star Trek etc…and often dresses the part! Someone who can’t use a street map because it doesn’t have contour lines. When helping someone move and you ask “is this box full of rocks?” They answer “yes, be careful.” Someone who always carries a small squeezy bottle of hydrochloric acid in their pocket Someone unsympathetic at the prospect of extinction for the long-haired woolly-horn red-butt moose, replying “Glaciers woulda killed him off in 10,000 years anyways.” If you remain unsure, ask the subject to draw an annotated diagram of a trilobite. A true geologist will immediately reach for their waterproof notebook - this is your opportunity for escape.

(extret de Uncyclopedia.com)

John Mayer

Everybody is just a stranger but That’s the danger in going my own way I guess it’s the price I have to pay Still “everything happens for a reason” Is no reason not to ask myself

Ja he incomplert tots els propòsits que em vaig fer el 31 que trist jejjeje

Me voy… porqué este sitio está lleno de noches sin arte, de abrazos vacíos de mundos aparte, de hielo en los ojos de miedo a encontrarse… de huecos de rotos de ganas de odiarse…

mmmmmm

pues sí… aquest mundillo és una kk i el que no era hipòcrita s’hi acaba convertint… que fals el col.leguisme entre músics que per darrere es posen verds, que fals… aixó si… dalt l’escenari tooots contents…

mmm como la vida misma… el problema és que ara la que no és gens falsa sóc jo, i sóc la que quedo malament…

Per cert, aquest paral.lelisme ve per la càmara de vídeo i l’aigua jajaj el que nosaltre shem fet recentment al laboratori… veure l’evolució de la làmina de l’aigua amb moltes imatges per segon… i es veuen coses curioses….

i no escric més que xerraria massa tot i que em queden masses coses per dir!

Bon any! i Welcome to my truth!

solo es un infiernos sostenido… por el miedo a equivocarnos….

mentre uns toquen Ana’s Song els altres La canción de Ana….

viam…

si fa uns anyets per Nadal m’haguessin dit que l’assignatura que tant em feia patir Hidràulica, i la vergonya que vaig passar al gener per haver suspés…. mmmm el primer examen que suspenia havent estudiat Molt i només això per Nadal… mmm i el dia que vaig deixar d’estudiar Hidràulica perquè haviem “quedat” jejeje qui m’havia de dir que ara seriem aquí…. que les cançons d’Aspid que escoltava a la dutxa i cridava cantant quedarien ara abandonades per estar amb el guitarrista que les tocava… que ara després de 5 anyets estic posada de peus al departament de l’assignatura en qüestió… La vida dóna 2es oportunitats i oblidem les 1eres.

tot i així, una constant, la música.

I think so…

i mira que em sonava més la d’en Satriani que la de Coldplay jejeje

Bé, no discutirem les casualitats de la vida un avegada més perquè com ja sabeu sempre em passen coses extranyes (rollo LOST) que només em passen a mi… quants guitarristes conec que hagin portat la mandolina als bolos? és una pregunta que em faig bastant sovint… pel somni i pel sofà de Musiclan… no us preocupeu si no ho enteneu, algun dia faré els 2 llibres…

l’altre dia reiem al metro amb companyes del CAP mentre explicava la meva historia d’amor amb en Jordi jejej que realment bonica clar, i flipaven per com es pot aconseguir sortir amb el personatge que observaves des de baix l’escenari. Sí divertit, sobretot la segona vegada jejej no? perquè si expliques les coses bones també hauries d’explicar les dolentes, i aquestes coses les amago sota el llit.

Dilluns genial al Lunatic però amb un ull mirant cap a la porta per si de cas haviem de sortir per potes, cançons memorables, de la vida i en especial de la meva… jejeje comentari del cantautor lolailo, “Conoceis a MC?” -Sí” “Ah si? que pasa? que es tu primo? tu novio?” quin fart de riure …més o menys més o menys… “es tal vez la luna llena, es tal vez que todo me afecta… “

Doncs res que mentres uns graven a casa i mesclen a Musiclan altres fa temps que ni hi posen els peus i fan el que poden en un estudi sense finestres ; n’hi ha un que ara resulta que fa de productor de Lolailo i kl’altre se’n va a tocar hardrock AC/DC…. té gràcia, perquè es creuen els camins mil vegades i no es troben… i es canvien els papers cada dia… i té gràcia… una vegada més penso que si no hagués viscut la meva vida anterior m’hauria perdut moltes coses i sensacions, no ho trobo a faltar, gens! però m’agrada haver-ho viscut, i m’agrada, saber que seguim caminant, en direccions oposades.

Però si, a vegades, com avui m’agradaria trucar i saber què fan i que és de la seva vida, com els hi va la vida.

“Tengo días en que mi canción es el eco de tu voz”

Intento fer temes, poemes, i m’he de posar melancólica que sinó no em surten bé…

“perquè era Novembre… perquè la guitarra…”

missing you….

http://www.youtube.com/watch?v=AHb8SlVvJXU

http://www.youtube.com/watch?v=ymKYTDk38ns

http://www.youtube.com/watch?v=KlSqD4xkyH4

http://www.youtube.com/watch?v=oG225Rx8Jc8

“Welcome To My Truth”

Sentimental days In a misty clouded haze Of a memory that now feels untrue I used to feel disguised Now I leave the mask behind Painting pictures that aren’t so blue The pages I’ve turned are the lessons I’ve learned

[Chorus:] Somebody bring up the lights I want you to see (Don’t You Feel Sorry For Me) My life turned around But I’m still living my dreams (Yes it’s true I’ve been) I’ve been through it all Hit about a million walls Welcome to my truth.. I still love Welcome to my truth.. I still love

Tangled in a web With a pain hard to forget That was a time that I’ve now put to rest Oh, the pages I’ve turned are the lessons I’ve learned

[Chorus]

Sentimental days In a mist of clouded haze Of a memory that now feels untrue

[Chorus]

Punt d’inflexió;

“cruzan nubes grises, por un cielo turbio i feroz…”

coi de calat crític entre una corba M2 i una S2 perquè els passos de règim lent a ràpid són tan fàcils i els de ràpid a lent tant difícils… que de dos possibilitats escullo la dolenta… bé… Marina a estudiar, castigada sense sortir! i torna a ser la tardor i torno a estudiar canals i he passat per la resi i ufff, dejavú…..

….”Vendrán días en que el peso que hoy te abruma se hará liviano…”

“… déjame que escuche esa guitarra que hoy me falta el aire…”

PD: resulta que en aquests clips tb hi surto a primera fila Girona Fontajau XDDD

“seré in que sepas de mi… seré lo que yo quiera ser…”

què hi farem tinc dia Manolo García jejeje

Conclusió:

que aquest any esl porta el Lila malva… com la camisa que fa temps que busco… como tus ojeeeraaaas

“Malva, te quise tanto, Malva, que da risa el pensarlo. Malva, de amor lloré tanto, que podría caber en un saco lleno de gatos. Mis sueños son palomas mensajeras que se pierden entre las antenas, sobre la ciudad, y no vuelven jamás, o regresan con una rama de olivo en el pico, y se quedan a esperar junto a algún portal.

Tus sueños son redes de pescador, vortinas sobre puertas encaladas con un ribete azul, como tus ojeras. Malva por ellas supe, Malva que estaba perdiendo. Malva te tuve tanto, que podría caber en un saco de gatos.

Los años que pasan sin tí son cerezas de un cesto tejido de helechos, gorriones intrusos en un nido ajeno. Y mi andar es ya tan lento, que sólo te siento muy de vez en cuando; un instante, en el vértigo de alguna canción.

Y sueño con redes de pescador, cortinas sobre puertas encaladas con un ribete azul que son tus ojeras, Malva. Te lloré como para rebosar mares, como para reflotar naves que seran sólo astillas que descubrirán buscadores de pecios tierra adentro.

En otras vidas, en otros mundos vestidos de siglos, vestidos de asfalto sobre lechos marinos, sobre caracolas fósiles y estelas en el siempre, y en el nunca de nuestro firmamento. Malva, por tí lloré tanto, que podría llenar un cestillo de esparto”

… si aquells dies m’hagués quedat estudiant hidràulica almenys avui no m’hagués equivocat fent els exercicis jejeje entre altres errors importants, això no és res

:-)

Epíleg:

jejeje es nota?

• La vez que entendi: vida mia - JE

Arrebato contra ti, lo siento, orgulloso como soy me enredo en disputas sin sentido que me hacen temer. Si, temer perderte. Perderte? Perderte, perderte… retumba en mi mente hasta caer rendida, pero no vencida. Pensarlo me hunde en la desesperación, sentimiento demasiado. Pensamiento sin respuesta que acaba asfixiado en la debilidad, como llantos sin consuelo, como preguntas sin contesta, como compartir y no tenercon quien, como imaginar fin y no poder.

Imaginar perderte produce un salto en mi mente demasiado fuerte. Imaginar lo ahora inimaginable, luna sin noche, produce un sufrimiento inecesario pero clarificador.

Si el orgullo me hiciera perderte mi orgullo moriria perderia mi vida y sin quererlo mi otra vida moriria. De que serviria mi orgullo? De nada. Porque mi orgullo es mi vida y mi vida eres tu, y sin ti, mi vida, seria imaginar lo inimaginable.

jajajajaja i encara ric i riuré dies déu meu…. avui he descobert la flipant banda GURU: amb els cracks i coneguts meus DAVID SIMÓ i JORDI PORTAZ, juntament amb en David Palau que tb vaig conèixer un dia ja fa temps… i el cantant que no saba qui era, però quan l’he sentit cantar he vist que encara que el nom Pau Sastre no em sonava doncs era el dels Sexyphonics, grup que vaig anar a veure per Sant Joan a Empuriabrava….i he pensat…. aquest noi cantava bé i és guapot…

i el meu cap que va més ràpid que jo ha pensat i si està de cantant amb ells perquè…. i he anat a maiespeisejar…. i he vist la llum, la veritat i encara ric…. la meva teoria verificada! i buscant més, descobreixo: Soundlabs Studios, i les fotos em sonaven jejeje em sonaven… XDDDDD boníssim… boníssim….

Amb dos de ben posats, tots plegats….. és que en aquest món mai saps la sorpresa que t’espera, però aquesta m’ha encantat, i encara ric.

La meva intuició sempre em guanya… aixxx les ironies de la vida eh! jajaja divertit, i si sabessin més coses… em sembla que agafarien un 2n guitarrista per tocar més certa moral…..

Total que avui és un dia d’aquells en que acabo pensant en què m’he equivocat per estar així d’aquesta manera… perdent amics pel camí tot i que a partir d’ara (des que vaig entregar la tesina ho he hagut de posposar una setmana per temes de salut/refredat) doncs recuperaré els amics que he anat abandonant sense voler pel camí… i realment és irònic dir, que és per culpa de no xatejar pel messenger jejeje sort del fotolog i dels sms…. i de que a vegades quan en Jordi toca doncs venen al bolo… i també és culpa de que quan en Jrodi toca, o sigui gairebé un cop cada cap de setmana doncs vaig amb ell i l’altre dia del cap de setmana doncs tenim ganes de festejar, cosa que no es pot fer quan toca i quan jo sóc a BCN i ell a Olot… per tant és normal que necessiti estar amb el xiot un cop per setmana… total que amb això he acabat aconseguint que si quedo amb els amics de cap de setmana, bé amigues, doncs sigui al Jem amb la música a tope per tant no es pot parlar massa…. he acabat acnoseguint no anar a cap altre bolo de cap altre grup ni músic perquè vaig als d’en Jordi i ja en tinc cuficient… i he acabat aconseguint que fins i tot em faci mandra anar a aquests concerts…. Com pot ser¿? tota la vida criticant a les novies dels músics peru`q no anaven als bolos de les seves parelles i jo dient “uii si jo mai tin un (altre) novio músic i toca aniré sempre als seus bolos…” Mentiraaaaaaa! al ppi si, el primer any i mig si, fins i tot m’escapava els dijous jejejej però aquest últim any m’està costant… realment què sents? ja no és la il.lusió per la música, que malauradament, fa un temps que l’he anat perdent també pel camí, degut a desenganys en els que no entro, a veritats amagades i a falsos mites desmitificats juntament amb les martingales de le discogràfiques…. mmmmm total que el que acabes veient és que et passaras X hores de camí cap al bolo, X hores de muntatge en que passarà de tu, X hores de proves de so en les quals ni et demanen l’opinió ni pots ajudar en res i a continuació… els mític sopars… que en aquest cas acaben esent en un bar ple de fum (en alguns casos amb connotacions passades) i rollo plat combinat…. nervis que passes tu mateixa per l’actuació del nen…. les males llunes del nen perquè les prove sno han sonat com havien de sonar… els músics “listos” que arriben quan ja està tot fet…. ohmmmmmmmmmm café doble i a l’escenari… ells a l’escenari; tu a baix, a tornar a repetir les cançons… aquelles que fa mil anys que toquen (almenys el solo sol ser diferent), aquelles que temps ençà et dedicaven amb la mirada o saltant de l’escenari…. ja no… no tenen signiicat ni sentit i ja no, no et miren amb aquella carona…. és el pas del temps…

finalment el pitjor, l’Odisea de recollir, plegar cables i micros i carregar el cotxe mentre “los otros” segueixen xerrant amb la gent i fent-se els longuis…. com que l’equip no és seu i no l’han de carregar al seu cotxe…. jo ajudava però ja passo bastant…. amb això puc anar a dormir una hora abans!

Tot sigui per escoltar/sentir (què NO és el mateix) un bon solo (si és que aquell dia té ganes de fer-ne), suposant que no vingui l’amic opersona de torn a xerrar just quan fa el millor solo de la nit, típic error també… qui em coneix sap que m’indigna brutalment això…

i no parlo del tema peles ja que m’indignaria més, per posar un exemple (entre molts): parts iguals per tothom (encara que siguis qui monta/demonta/carrega/quadra dates i bolos/va a veure els jefes etc) Ok fins aquí correcte… però no…. pot saltar un del grup, que vagi de “lider” i dir… a partir d’ara jo bucaré més bolos, però al tantoooooooo que vull cobrar més… oh quan el pobre desgraciat ha quadrat dates, implicant trucar a 4 persones (i no 4 vegades perquè s’ha de donar la casualitat de que t’agafin el telf, i que tinguin l’Agenda a mà…) doncs total, tot quadrat no? i pocs dies abans et diguin “aiii se’m va passaaaar… ho sento, no puc venir!” i tu et quedis per exemple, sense cantant, o sense bateria o sense baixista… què fas? a) quedes malament amb el del local, i que es busqui un altre grup en els pocs dies que queden b) busques un altre component qu se sàpiga o estudï les cançons…. c) Tocar sense tal component… implicant clarament trucades i stress…

i ah per cert… dir que això pot ser cada setmana… i que clarament, el pobre desgraciat que ho fa, en aquest cas se sobreenten qui és, doncs… queda bé amb tothom però… amb qui es desfoga? a qui li toca el rebre?

M

PD: No és per desmoralitzar eh però… penseu-ho tres vegades abans d’aguantar a un músic, jo ho tinc moooolt clar, gràcies a dèu…. jejej bé, de fet ho he pensat/intentat tres vegades ja XD sort que em va la cosa…. d’ensopeger amb la mateixa pedra.

Genial, simplement Genial….. crec que gràcies a aquest programa m’agrada la ciència… de gran si sóc profe de ciències seré com ell….

AQUÍ avançant-me com sempre als esdeveniments, fent la sol·licitud de l abeca abans de tenir el títol… i acabant la tesina com puc i com em deixen i ràpid per tenir el resguard del títol i que la sol·licitud de la beca sigui aprofitable.

Conclusió: estic estressada com abans… he d’anar a fer una volta perquè potser si em toca l’aire m’inspiro per vendre els meus productes… avegades penso que treballar al caprabo seria més fàcil i cobraria igual o més, llavors penso… i arribo a la conclusió que m’agrada el que faig… que no treballo els dissabtes i que la majoria dels meus companys venen darrere i tard; llavors m’animo; però això només dura una estona perquè després em preocupo per coses que en realitat, ja es solucionaran i amb les quals ara no hi puc lluitar.

Seguiré avançant, saltant obstacles, menjant-me el coco i somiant en que un món sense volcans seria més fàcil.

4 noies en un bar criticant als mascles XD i jo la defensora de que tot i que n’hi ha molts de dolents de tant en tant en pots trobar un de bo…. mooooolt de tant en tant XDD en salvem un de cda 15? jejeje

El cas és que depenent del dia que tens acabes actuant d’una manera o d’una altra… acceptes unes coses o no les acceptes…. i llavors hi penses detingudament i saps de segur que tot el que has fet ho haguessis fet diferent… aiii qui pogués tornar enrere i fer les coses BEN FETES…

faré com la Carrie… però ara no puc.

• Aniré redactant, ara no puc que estic mandrosa…. i he de fer tesina… tot i que només tinc ganes de fer CE-QUAL i embassaments últimament… fins i tot quan estic a casa intentant acabar la tesina jejeje…. quan més aviat m’hi posi més aviat acabaré… Dilluns em matriculo, en JM ja no és el meu tutor extern… sempre acabo malament amb els homes Piscis, deu ser que són un stress com jo jejeje

Vale sí, comença el curs de 9… s’acosta la presentació de la tesina i el final de l’etapa EG. i em fa una maaaaaaaaaaaaaaaaaaandraaaa tot plegat!

jeje em vaig deixar una de les millors comclusions inútils de la vida…

NO SUPORTO LA LLETRA COMIC SAAAAAAAAAAAAAAAAANSSSSS aggghhh.

Ho he posat al myspace abans, a rel del qu h eescrut absn el meu subsconscient ha fet això… no ho entendreu, no perquè sigui massa complicat, el tema és que no té sentit… avauleu-ho vosalres mateixos /eixes…

alaaaa dos posts en un dia…. qui ho diria! dec estar inspirada (que no aburrida)

**( que no m’aburria… simpelment ea un test de subconsciència…. però ara tinc massa son per explicar-ho)

Conclusions de la vida, escriptura automàtica (ja semblo en Quimi Portet…)

allò d’Escriure per escriure….

per conèixer una mica més el meu subconscient (han sortit coses que ni jo sabia de mi):

1. Andorra és barata però té botigues cares, no em soluciona res

2. Qualssevol cançó pot tocar-se cumbayà…

3. Els gats no m’agraden, ara ho entenc tot, no m’agraden els gats….

4. Quan marxo de vacances només deitjo tornar a casa….

5. En realitat sóc de lletres, encara que sigui una Enginyera, sóc de lletres….

6. Vull ser funcionària… de gran!

7. Treballar a l’hivern és ser gran… ja no em toca estudiar? m’estressoooo si he de treballar a l’hivern…

8. Aquest blog no el llegeix ningú, o si, tu?

9. m’agrada més el blogsome, però ara sóc aquí i em feia mandra tancar sessio i haver d’obrir l’altra…

10. sempre he defensat el myspace per sobre del facebook… però marina, els teus amics reals són al facebook, no? no…eing? què és real?

11. un 80% és molt vers un trist 20%… però molt millor el 100%

12. Sempre tinc ganes de tocar quan els de casa dormen, ara tocaria, però dormen….

13. Sempre seré la Kaileigh, sempre encara que no vulgui.

14. el Passat sempre persegueix, o sigui que en comptes d’amagar-te planta-li cara i que s’amagui ell :-)

15. i ara no se perqué penso en Musiclan, conclusió? volia treballar-hi, però realment… no magraden els horaris que fan…. vai fer bé no estudiant imatge i so i passant-me a l’enginyeria geològica…. ara— serà per les pedretes del WC? tot està relacionat…. o pk m’agrada el Rock? mmm

16. I no se com relacionar els volcans a la vida, o si?

17. no se si prefereixo els volcans freatomagmàtics o els estrombolians…. mmm

18. L’amor platònic millor que es quedi platònic, sinó et decebrà..t’ho diu una experta en decepcions plutòniques….

19.Cada cançó al seu temps, si una canó t’agrada molt durant una època-… no l’escoltes fins al cap d’uns anys… potser et torna els records però no sents el mateix normalment. (hi ha excepcions).

20 Al pa pa i al vi vi, no em barregin les coses que m’emboliquen.

21 No hi ha res impossible, ho se.

22 Vigilar amb els desitjos a les estrelles, es compleixen, però cal demanar-los be….

23 Els nois amb els cabells llargs sempre m’han agradat més, i amb guitarres penjades encara més…. 23? XD sant jordi! jejeje

24 M’encanta recordar…. però molt eh…. m’encanta la melancolia, molt.

25 El MEU cumple i el de dos bordegassos més.

26 M’agrada menjar… mai podria fer règim….

27 Tinc terror escènic però m’encanta l’èxit.

28 M’agrada dormir, m’agrada riure i m’agrado a mi mateixa què hi farem….

29 I si….? crec que si….

30 Sóc artística però encara no m’he trobat del tot, m’estic buscant però sóc varies prsonalitats a la vegada que cal ajuntar…

31 Sóc molt xerraire, parlo de seguida amb tothom com si els conegués de tota la vida… però… en realitat sóc una antipàtica.

32 M’agrada molt (massa) estar sola.

33 M’encanta la ironia i la sutilesa, la màgia de les coses amagades….

34 sóc una mandrosa

35 Idealitzo i em decebo per cada vegada que ho faig.

36 No parlis massa bé de l’home que t’agrada que després te l’intenten robaaaar…..

37 Em falta força de voluntat… i força…

38 M’agraden les coses difícils… les que em costen… però la recompensa es millor

39 sóc hipocondríaca….

Obrirem tema, no per mi, sinó per vosaltres, els que em busqueu o em trobeu al Google… els que de tant en tant passeu a veure si ho he actualitzat… no veig les IP’s ni us conec, però hi ha algun personatge realment curiós per aquí; alguns que em desconcerten i em sorprenen de tant en tan… d’altres que no em parlen però que em llegeixen i d’altres que arriben al blog per casaualitat…

Doncs toca parlar ja del final de l’estiu, del final d’aquestes vacances inesperades i tan agraïdes….

…tots els que em deieu que ‘havia aprimat ara em direu que m’he engreixat… això d’estar a casa prova massa…. mmmm en resum, vacances de tot i de tothom, sobretot de Barcelona XD i de la feina, tot i que la mitja jornada ja m’anava bé… una setmaneta a Port de la Selva (tesina i platja), les altres dues una mica aquí i una mica allà, 50% d’uns 50% de l’altre… dentista… LOOOST… piscineta els dies de calor… i tesina tesina tesina tesina tesina tesinaaaaaa aggggggg…. sopars i sortides a Girona, Olot, Port de la Selva,… CONCERTASSOS a Empuriabrava, Roses (suprimit per la pluja gràcies a déu…), Begur, Llançà….i Molts Jem Casey’s… terrassetaaaaaa… i divendres FIGUERES (ACÚSTICA!!!!!!!!!) a l’hora punta 23:30…. fins i tot els avis passaran a veure en Jordi… i mig poble i poble veí.. i dissabte…. la DESPEDIDA DE SOLTER EN MAJÚSCULES DEL MEU COSí GRAN… que… qui ho havia de dir… però se’ns casa… i coi… em deixava els assajos de guitarra (de les cançons mé rares que us pogueu imaginar, en serio…) i les reunions a l’Ateneu…. XD la despedida serà la canya….

Començo a conèixer la meva alta capacitat d’inventiva, de recol·lecció de dades… de sobrepassar en extrem el número de pàgines, … fins que la setmana passada (pre-menstrual clar…) em va venir el “puntasso” de liquidar APARTATS (si si apartats sencers) del meu treball que m’està portant pel camí de l’amargura, amb penes i treballs i suor i llàgrimes… bé.. el cas és que ara… faltant-me la redacció del resultats i els dibuixos finals i les conclusions (que les se però no les he redactat) doncs que no supero les 100 pàgines, com volia el meu tutor… (millor per mi, menys pàgines a imprimir = menys euros em gasto)…. I també amb les piles carregadíssimes després d’un cap de setmana fantàstic a Andorra…. per cert, recordeu-me que no hi torni sense estar entrenada ni sense les botes de caminar… en Jordi m’ha fet caminar (encara tinc agulletes) pels Estanys de Tristaina (im-pressionants… peròooo tela tela que jo sóc de planaaaaa)… i jo amb les converse all stars…. que trist… qui ho diria que sóc una ENGINYERA GEÒLOGA… semblava una pija de Barcelona… a la que li pesava el cul i l’adelantaven els iaios… que trist…

On no semblava una pija era pel mig d’Andorra la vella…. on mescandalitzava a cada moment, amb els preus “REBAIXATS¿?¿?¿?” de la roba… pantalons 200 euros (nena si estan al 50%) ejejejej no m’he comprat res, ni de lluny…. i botigues i botigues… tinc un home (que és com una dona quan entra a les botigues, mira i remira…) al que li tornen boig les DC’s i els pantalons… i jo que sóc com un home… casi casi que l’esperava a fora de les botigues jajajaj quin stress aggghhhh saia que no marxaria d’allà sense alguna peça de roba…. i així va ser…

ara… CONCLUSIONS:

1. Quan arribes a casa, obres la porta i descarregues la maleta, et dutxes i t’estires al fantàstic sofà vermell… no es pot descriure la sensació de satisfacció que sents… :-) de fet… la que sento cada cap de setmana quan arribo no?

2. Despres de vacances, calen unes vacances per refer-te de les vacances….

3. Les vacances engreixen.

4. Andorra tot i ser barata, té botigues cares…. per tant no em soluciona res.

Vacances de TOT i TOTS. Recordant el que m’arriba a agradar estar sola, i la molèstia de la gent. Recordant la felicitat d’arribar a casa després d’estar uns dies fora, el meu llit, el meu espai, les olors, les petites xorradetes… PENSAR i res més.

2 temes dels Cardigans…. feia temps qeu no em venien al cap i mira… per alguna cosa serà… una mica perquè estic com la del clip… més cap allà que cap aquí…

Do you really think that love is gonna save the world Well, I don’t think so Do you really think that love is gonna save your soul Well I sure hope so I really hope so But I don’t think so

I wonder what it’s like seeing through your eyes You’ve offered me to have a try but I was always late The filters that I use give me an excuse I take away what’s real I feel it and it blows my fuse I hang around for another round I’m hanging around for another round I’m hanging on to the same old song I hang around for another round Until something stops me I wonder what it’s like walking by your side To think before I talk and to move at the same speed as you walk I want to have a weight to keep me in your state I’m watching from above I love it but it’s not for me

escolto una cançó… i realment… encaixa amb tu com cada una de les cançons que has anat tocant en cada una de les èpoques de la meva vida i… encaixa…. com totes les casualitats de la vida… quan acabi la tesina, entre tesi i feina…. faré el llibre… com dic cada estiu… abans dels 30 :-) una tesi doctoral, un fill, un llibre i un arbre plantat :-P i… ah… potser un disco…

Un mal sueño será que fue inventado todo con palabras Si no hay fe ni primera vez, tardarás en levantar tu alma El cielo se pregunta si tal vez, tal vez, llegarás a despejar la duda Y yo me sigo preguntando, si tal vez, tal vez, algún día tú querrás mi ayuda Y tus recuerdos van sonando a despedida Vaciando tu escenario

Y es que después de todos estos años Y después de tanto, tanto daño Y después de haber perdido tu sonrisa De embargar todo tu encanto en malas cosas, en mala vida

Un mal trago para beber de esos que te ahogan las entrañas Ya no hay fe ni primera vez, tus deseos notarán su falta Hay alguien que pregunta si tal vez, tal vez, tu mirada esconda la locura Y tú te sigues preguntando, si tal vez, tal vez acabará algún día esta tortura Y tus silencios van tocando a despedida Sepultando tu escenario

Y es que después de todos estos años Y después de tanto, tanto daño Y después de haber perdido tu sonrisa De embargar todo tu encanto en malas cosas, en mala vida ..de todos estos años Y después de tanto, tanto daño Y después de haber perdido tu sonrisa De embargar todo tu encanto en malas cosas…

Porque esas lágrimas son páginas en blanco escribe ahora, que tienes tanto

Porque después de todos estos años y de tanta, tanta vida rota en tantos desengaños y en montones de mentiras ambientando tu diario quien te escuche lo diría quisiste todo, perdiste tanto

Tinc curiositat… algú entra al meu blog però com que no el sap trobar… va al google i posa : de gran vull ser “jordi carles mas”. Tinc una teoria…. però no se si és certa. Qui eeeeeeeeeeeeets??¿??¿?

Té gràcia jejeje que consti que aquesta frase l’havia dit bastant jo jejeje. M’agrada com és, m’agrada canviar les coses dolentes de mi per agafar les parts bones, hi ha qui diu que “qui va amb un coix, al final de l’any són 2″ jejjee pot set pot ser… espero no enganxar-li les meves de dolentes a ell :-)

Aiiiii doncs això.. el WC esperant ser arreglat (sort que en tenim 2…) i res… que criticaria els de l’Agència * del carrer Galileu… són uns impresentables sincerament.

i res com que faig un paràgaf de cada avui només fer un parell de crítiques constructrives a l’aire….

1. Que quan et venguin una cosa (sigui menjar, aparell o PROGRAMA d’ORDINADOR) no t’estafin… perquè és realment INDIGNANT

2. eliminat per precaució

1. Com pot ser que cobri més una sola persona per PUNXAR DISCOS que un grup sencer que TOCA EN DIRECTE? eh= eh?

2. Ai… me la callo pk potser alguns la pillarien aquesta jejeje ohmmmmmmm ohmmmm ohmmm

3. he d’actualitzar el conte de la lletera ho se, però el vaig esquivant, com totes les deisions importants que he de prendre.. algú conix una bruixa que llegeixi les mans?? tan de bo pogués trobar aquell home que m’ho va encrtar tot aquell dia abans d’entrar al Hard Rock fa tres o 4 anys ja…. qui m’ho havia de dir…. no me’l vaig creure…. només em va costar un euro i me’l va pagar en Marc d’Olot jajajaj

4. mmmmm tinc una llista ben llarga però tinc son, que ahir vaig anar a dormir tard…

Aquí es donaran algunes idees per superar els amors platònics, recollits d’experiècies pròpies….

number one ( i la més difícil nomalment) liar-te amb la persona indicada i veure que “no es oro todo lo que reluce…”, que fa els petons malament, que està més arrugat de prop que de lluny, … que la té petita jajaja vale no se coses així…. per dir algo!

number tu: que sigui pare, això realment et treu les ganes de tooooot el veus gran, com si li haguessin caigut els anys a sobre, com si ja fos més madur del compte i sobretot sobretot, mai de la vida MAI trencar una família… amb fills.

numer tree: coneixer la persona en qüestió, que perdi el misteri i la gràcia, començar-li a torbar tots els defectes, i desidealitzar les idealitzacions.

i la quarta i potser també complicada: trobar la parella real que realment tingui les qualitats que desitjaves, esperaves o pensaves que tenien els altres. O millor encara, que superi les teves pròpies espectatives personals.

L’endema del dia D (per sort torna a faltar un any…), després d’un cap de setmana de supermegaceleracions d’aniversari, de divendres a dilluns… que no us torno a explicar…. simplement em poso medalles per motivar-me.

Avui sóc feliç i em felicito per les coses que he aconseguit i fet aquesta setmana.

He compaginat amb gran genialitat i ajuda les clebracions amb diferents combinacions família- novio-amics de borrassà-amics d’olot- amics Eg i amics Penya aaaah i amics de Bàscara! també hi podem anomenar els de la feina que m’hafeliciat tots i a sobre hem parlat amb gran trascendència del meu futur sense apretar-me ni condicionar-me.

També, agraïr especialment als de la feina el gran regal que em van fer la setmana passada el Curs d’Embassaments de 3 dies, em va encantar i em va motivar moltíssim. Vaig fer aquesta carrera pels riscos i problemes geològics i posar-hi solucions ambientalment sostenibles i bones. Degut a la problemàtica de l’aigua…. queda mooooolt a estudiar i molt per fer en massa poc temps, i crec que sóc al lloc adequat. M’agrada.

També he retrobat el meu passat, anant als Premis Enderrock, vaig deixar la por a casa (o la vaig engegar a prendre pel sac…) i vaig anar a Bikini malgrat l’esforç que em suposava i la mandra que em feia. Vaig reviure sensacions dels concert, és o menys amb les sensacins d’abans, però amb uns ufff 10 anys més! impactant I sí, el vaig trobar, i què? RES jajaja aquesta resposta és genial, res de res. Els dubtes delq eu passaria al retrobament s’han esvaït i m’he pogut fer un any més gran sense recordar-lo massa (realment no he tingut ni temps). Em vaig empassar el meu orgull i el vaig felicitar… i el més divertit de tot, és que ha sortit la femella desesperada, a defensar el que és seu, si està gelosa d’alguna cosa és de mi, i ha anat a marcar territori i… sincerament, això encara em puja més els fums, és genial.

I sí, tinc els fums una mica amunt tot i que els volcans em fan una mica de mandra aquests dies, …. s’acosta la festa d’EG, i cal dir que he de lluitar per aconseguir la meva estatueta… de moment sóc de les Preferides a les nominacions “Fa la carrera més ràpid” i “Empollona”… si sabessin el que arribo a estudiar…. (el dia abans….). Avui m’han dit la nota de Projectes i tinc un 9! jeje igual que l’Andrea.

Ah sense conèixer els meus (pèssims) dots de guitarrista i cantant també m’han proposat entrar a formar part d’un grup de rock dur dur, em sembla que massa dur per mi, rollo hardcore o trash o pitjor no se jajaja total que els hi he dit que quan facin alguna cosa més “light” m’avisin…

I ah! dijous i divendres espectacle! sóc Professora de 2n de Camins, pot ser genial….

Em sembla que no em deixo res, ah si, dir que tinc uns amics i una família genials i especialment també un xicot que no me’l mereixo (o si?).

Petons a tots i a totes, i no penseu que sóc “cregudeta”, simplement sóc feliç.

Un any més malauradament tornem a ser a mig febrer, una setmaneta i tornem a fer anys.

Com passa el temps! malauradament també, el 25F és un dia en que penso molt en tu, et tinc bastant present al meu cap. I ara em connectava al blog i se m’ha ocorregut mirar les visites que he tingut, i oh, sorpresa, “algú” a les 5 de la matinada voltava per aquí, i justament per posts antics; i no sé perquè ja m’he imaginat que eres tu, per la temàtica dels posts o bé, per aquestes hores de visita, que solen ser les teves hores d’insomni (si no has canviat les costums en tres anys). Qui sinó entraria un dissabte a les 5? jeje bé potser són imaginacions d’aqustes meves, de les que veig però no vull veure, o al revés, que les busco on no hi són ja que m’agradaria que hi fòssin. No ho sé, no ho vull saber. Encara queda una setmana i ja hi estic pensant, no pot ser, després de tant temps.

Això dels aniversaris és una cosa curiosa, hi ha qui s’enfada i està de mala lluna tot el dia, i en principi jo no sóc així, però el que si em passa és que estic trista, necessito que aquell dia em mimin una mica, i no tinc cap paranoia de si em faig vella, o del que he fet o el que no, simplement és un dia en el que se m’hauria de mantenir ocupada per no pensar gaire en res. Si ho llegiu, ja sabeu,…. si em coneixeu encara més… M’he intentat canviar el dia, em vaig intentar passar al 23, però la meitat em van felicitar el 23 i l’altra meitat el 25 jaja ah si i tu el 28! I això de que si em pogués canviar el dia ho faria, ho dic molt però saps què? realment sempre ha estat el Meu dia, i el segurà essent.

I em ve al cap la cançó Petjades a la Sorra d’en Pep Sala, no és que m’agradi massa però m’ha vingut.

De fet al llarg del camí ens podem trobar diferents tipus de terrenys, com al 90% d’Enginyera geòloga que sóc em puc parar a discutir (a grans trets, no discutiré ni litologies ni estratigrafies, no patiu); Com deia, pots trobar fang (… i quedar-te ben enmerdat…) et pots trobar pedres (i quines pedres? podriem discutir si són més anguloses o més arrodonides, si fan més o menys mal quan les tires a algú…o quan t les tiren a tu…) pots trobar grava, que tot i ser carregós caminar-hi per sobre es pot fer, feixugament… i finalment en zones tranquil·les sorra més fina, per passejar i deixar rastre, les pròpies petjades al llarg del camí de la vida. o.. com no el fantàstic asfalt que cada vegada més ocupa superfícies de terreny natural…. “lo que nos hizo mal lo iremos olvidando y se evaporará como la escacha en el asfalto”.

Avui pensava en les petites i discretes petjades que he anat deixant al llarg del meu camí, a vegades s’esborren soles, o algú hi passa per sobre i se les carrega, tot i així, hem pogut comrpovar que algunes (encara que poques) de les petjades dels nostres avantpassats (veure les típiques petjades dels dinosaures…) han quedat per la posteritat.

El problema és de si un intent de Ventafocs, que precisament fa el mateix peu que tu es queda els teus mèrits, la teva sabateta de cristall, i el Príncep, que pobret, és tan pallús que es deixa il·luminar i només es fixa emb la sabata que encaixa i cau a la trampa. Llavors diràs, pitjor per ell i ahhh! com diu la meva nova amiga del tren (que no recordo com es diu) “almenys has ajudat a formar una nova parella” XD ho diu irònicament està clar. I ah en aquest cas quedi clar que no parlo de mascles sinó de Projectes, tesis, tesnies i/o feines pel futur. Conclusió d’aquest paràgraf: Si tens alguna idea, projectes o el que sigui,… no l’expliquis a NINGÚ, que desprès te’l “prenen” si en parles massa bé…

Per tant ara només vull això: deixar petjades, i espero que algua sigui important, i que alguna quedi per la posteritat, que almenys el meu pas per aquesta vida hagi valgut la pena.

He mirat enrere i m’he vist molt lluny anant descalç sentint-me perdut fent petjades a la sorra.

Tot de sobte un dia ella em va mirar i vaig sentir que se n’havia anat buscant ombres a la boira.

A vegades una pedra és llançada a l’atzar d’això algú en diu amor… Ningú sap d’on ve ni on va, saps que potser et pot tocar, i d’això algú en diu mala sort.

He mirat enrere i m’he vist a prop, buscant pedres dintre del meu cor, fent petjades a la sorra.

He buscat a terra i no l’he trobat, fa molt temps ja qeu va marxar, buscant flames en les cendres.

i Mentrestant jo potser, sguiré fent el camí més llarg, llançant pedres a la mar.

Hi havia una vegada una princesa que dibuixava amb un llapis al cel. Pensava. Començaré amb una h, que és el silenci de les paraules, que és tímida i ajuda, que comença. Amunt i avall el seu llapis volava pels núvols construint un món imaginari, era feliç al seu món. Des de dalt, l’observaven petites estrelles. Ella somreia!

Havia passat molt temps ja, i veia que s’havia acabat. Els contes continuaven, però no aquí. Havia trobat el príncep a la realitat, no li calia ni escoltar-lo, ni imaginar-lo ni dibuixar-lo…

Deien que després de tant buscar que l’experiència és un grau…jo em preguntava què era exactament “un grau”. Ara ho veig.

Aquest blog m’agradat; ara el rellegia i m’encanta, especialment per les lletres, per l’espai en blanc que m’ha permès desplegar les ales i assaborir el gust dolç i picant de l’exhibicionisme.

Mica en mica llegir i conèixer nous espais i noves personetes virtuals (realment diferents a la realitat) que han alimentat la meva fam de somnis i històries.

Les fotos, i els videos, sempre a un segon pla, han donat llum a la meva “caverna”, al meu espai.

Caminant a poc a poc he (i suposo que amb alguns “hem”) travessat uns 3 anys! i tot i que sembla que fos ahir ho veig distant.

La història es redueix i s’allargassa, es desdibuixa i es ressalta en alguns trencalls. Cada graó, cada vivència…sovint se m’entelen els ulls al llegir aquest diari de bord, en anar reculant text a text, rellegir també el fotolog especialment (aquest encara porta més temps….) en clicar “previous” un cop més i reviure instants efímers que es van convertior en tresors en certs moments i que ara, simplements estan a les golfes plens de terenyines i mica en mica van essent esborrats de la memòria com un llibre que es fa malbé degut a la humitat, a no cuidar-lo o amb els peixets de plata que se’n van menjant lletres, la història perd actualitat, els anys passen, no hi ha res etern.

Només vull continuar amb això per una sola raó: escriure per poder-me llegir, perquè em recordeu, per no oblidar com vaig ser, el que vaig fer i perquè ho vaig fer. Perquè com deia d’això va el grau de l’experiència. Pel pànic que em fa oblidar, ja que veig que la memòria ja em falla, i oblido coses que pensava que no oblidaria mai (tan bones com dolentes), com diu la Dana: m’agrada recordar, i amb una mica de melangia a més a més. A vegades m’agrada estar melancólica….

Per això vull tornar a escriure; escriure per respirar, escriure per amagar les meves pors, escriure per fer somriure, escriure per evaporar les llàgrimes, escriure per sentir, escriure per cridar als quatre vents que visc i que de vegades és el millor que m’ha passat mai.

Però sobretot, escriure per compartir.

I aquí és on els límits es toquen, s’acaricien i es desdibuixen. On la raó i el somni s’uneixen i són un eclipsi al meu cel.

M’agrada aquest cel, encara que a vegades faci més sol i altres vegades plogui…

et necessito i no hi ets…. :-)

El primer clip que ja em va enganxar amb Sau, imagina’t si al 90 tenia 5 anyets…. i aquí va començar tot….

i res… que després em posava el banyador com aquestes noies jajaja i ara no puc suportar els tangues, en tin però moesta que es posin al mig de la… XD El miro de nou i ara va i me n’adono que és super masclista, ara que el veig sembla ahir, però fa tant temps… i quan era petita no parava de cantar aquesta cançó i posar el caset (un caset ara és una relíquia deu mé em faig molt vella!!) quin desastre…. doncs imagina’ una nena de 6 anys davant els avis cantant “i a les nits que esti calent et necessito i no hi ets… un dia d’aquests et deixaré..” o “on estaves ahir al vespr quan tenir-te era tan urgent…” fa riure….

I res, que fins al cap de poc més de 10 anys no vaig entendre que era realment això jejejej i ara a les nits que estic sense tu… “sense tu, sense el teu amor…” doncs mira… que et necessito i no hi ets… quines ganes que sigui divendreeeeeeeeesss…. espero que a partir de l’any vinent poguem domir junts cada dia….

Aquesta és la meva prioritat,

aixo és el que em diu el cor.

mmmmm

Una setmaneta interessant, en la que el passat que creies oblidat reapareix en el moment menys pensat. Comencem… Dissabte passat a Vilafranca del Penedès… al costat, mmm Pontons es deia, un sopar popular i l’últim bolo d’en Jordi amb el Tren de la Costa (finalment ueeeee ueee ueee!!!), gent gran i de Pontons, a l’hora de sopar, vaig la lavabo i em trobo dues noies joves que em demanen un lloc per anar a sopar. I jo clar, ni ideia, no vaig ni pensar què hi feien allà en aquell poble en el que s’hi ha d’anar expressament, total venien a veure en Jaume jejeje però em sonaven… …. xerrant, xerrant, resulta que les devia haver trobat en moooolts dels bolos en que havia anat en la meva època de Rock català, diguèssim l’ESO i una mica de 1r de Batxillerat per situar-ho…. i xerrant xerrant, va i me n’adono que els hi estava explicant les meves batalletes de “fan” i…. posetriorment groopie… i total, coses que no havia explicat mai a la meitat de la gent que conec, va i els hi explico amb total normalitat (em vaig portar bé, no vaig criticar, i em vaig redimir, ni res) amb normalitat dic. Això que està tot superat i ben plegadet al calaix dels records. …. dimarts… el meu company dels Bolos amb “entrada per llista” i “d’acmpanyant dels músics” i company de camerinos, també gran Bateria, del qual certa persona en va arribar a estar gelós… Doncs reapareix ens passem el mobil i quedem per la setmana que ve, com si no haguèssin passat auqests pràcticament 3 anys!!!! juas, es diu ràpid,… com dir-ho, havia borrat tota l’agenda del mòbil i havia deixat de fer-me amb gengt que stigués relacionada amb tot el que l’envoltava per oblidar, em va anar bé, però m’agrada retrobar-los, gràcies a ell vaig fer bons amics que vaig deixar perdre, tot i això el myspace fa miracles i els recupero; ara em sap greu, però entenen perquè ho vaig fer, segur. …dimecres… un dia que escolto la ràdio,… ains… cambio i a la tele grrr veig un clip den Manu Tenorio i surt un hotel que em sonava grgrgr jajaja semblava fet expressament, un ascensor transparent XDD …dijous… gràcies a dèu vaig estar tranquil·la, sola al pis (no recordo quan havia estat la última vegada!!!) de les 4 companyes de pis que tinc…+ respectives parelles jejej dutxa, soffing, preparar la maleta per divendres i cantar a la dutxaaaaaaaaaaa ueeee (des de la resi que he anat perdent la costum, em feia vergonya que em sentissin). I divendres uf…. jejej vaig a clase i patapam, el profe que tindrem les següents setmanes es diu… J. Armengol per sort està especialitzat en limnologia d’embassaments, com siguin parents cauré de cul…. vaig al tren, s’asseu un home al meu costat i xerrant de música amb una noia de la ràdio, que si en Thió, que si el Whiskin’s, que si Ariadna Records,… era el Mànager de GOLBAL DISCOGRÀFICA! que fort, i jo sense cap cd de Monday Club!!! no hi ha dret, ah si i després baixo a Girona i anem a Musicom, i l’unica revista de Guitarra Total que hi havia, patapaaaam la foto allà anunciant Godins XD per cert molt lletjot eh….

CONCLUSIÓ: és ben bé que no es pot fer res que sinó et persegueix toooooooota la vida. Amb tot, si està superat ho recordes un petit moment amb melancolia, rius nerviosa, i continues amb el que feies i el pensament s’esvaeix. Per cert, sort que en altres casos no va passar res, perquè, no saps mai quan t’entrarà el Passat per la porta,… riuràs nerviosa i continuarà tot com si res després d’un petit moment una miiiiiiica violent i tens XD

Existing timestamp: April 14, 2006 @ 10:03

No se per quin motiu no ho vai pnjar… el tenia guardat aquí… quina gràcia no?

I sons molt més reconstituents que mai…

com pot ser que m’afecti tant la Lluna (sumada a un café al matí, un a la tarda, un a la nit, el sucre dels brunyols, una cocacola i mmm una altra de sorpresa!)… 

Que estic ben esverada per un motiu que no dic; i… perquè ha estat Una Gran Nit de So de Somnis Reestablerts, Retrobats, Ressucitats,…

Respiro, recordo i rebobino la peli d’avui…

Després d’uns fets InEXplicables EXaltants i EiXalabrats com semblaven; he dit "No" (pel Messenger tot és més fàcil…); No et trucaré. 

Llavors… a la Plaça del Sol (quin nom jejejej… Sí, la Plaça de la meva Vida) amb l’Anna, la Silvia i en Xavi (la Núria més tardana, m’ha fet patir com a GGR Germana Gran Responsable…)

1r per Obrir Boca el cafetó al Café de nit… Havia vist intruments al Jem Casey’s.. però… No… XD NO. M’agrada eñ café de Nit (fins que es passen amb el volum de la "música"). Ha estat molt guay; ens hem posat al dia eh nenes?

i…..

Anant cap a Figueres amb l’Anna… li he dit… avui… em passarà una cosa més forta (que el que m’havia passat s’entén  PD: NO Mama no t’ho diré, no pateixis k no és res, només una Casualitat de les meves, sense Importància!…)

I…

Entrem al Jem i… l’he vist… allà al fons, on hi ha l’escenari ara… allà!!!! tocaaaaaaant! la guitarraaaaaaaaaa oh Déu meu, l’aparició: Jordi Carles Mas en Persona SI! aaaaaaah k fort, gran sorpresa…

Por de trobar a un Jordi i em trobo a "l’altre" (…)

Al.lucinant per la Gran Sopresa de la Nit, ESTEL.LAR

BRILLANT

… FUGAÇ

Et vinc a saludar, extasiada encara per Jump-The Final Countdown-I want it all-etc etc etc

I… amb por de si em recordaries o no… baixes de l’esceniari i amb cara de més il.lusió que jo (si és possible) amb un sommriure dels teus "de muntanya", els ulls sortint-te de les òrbites i el teu got de Suuuuc (que quan treballes no beus)…

I em dius: "Marinaaaaaa quant de temps! t’he vist abans i he al.lucinat" … Tiu jo també jo també… no recordava els teus directes oh déu meu, que en tinc per tot el mes…

m’encantes! "Què vols prendre?" ohhhhhh és que ja marxava, "Va que et convidooooo! o ja marxes?" amb ulls de gosset abandonat XDDD k macoooo!

Quan sigui gran vull ser Jordi Carles Mas.

Sí ho necessitava, necessitava aquesta Dosi per continuar endavant; he RESSUCITAT, torno  ser JO, la Marina… la d’abans… Abans abans XD

Gràcies Jordi m’has tornat la il.lusió… m’has tornat el Rock que necessitava

Doncs aquest any no vull una vida nova, és el primer després de molt temps en que no la vull! estic molt bé així.

Tot i això serà un any de canvis, acabar la carrera suposo que serà una cosa bastant forta; després és quan et demanes: i ara que? …i ja hi penso en això… però no ho tinc gens clar, gens ni mica… no hauria d’haver fet la carrera en els seus 5 anys corresponents… ara me’n falta un com a mínim! semblava que aquest moment no arribaria mai, i ara em sembla massa aviat! jo que a 2n ja n’estava farta, serà perquè se’m feia una muntanya i no tenia ningú al meu costat que em recolzés….

Sempre volent ser gran i ara m’espanto perquè ja estic estudiant i treballant a mitges, ja fa un any que sense adonar-me’n ens estem muntant un pis en parella encara que, de moment, només sigui el seu, cada mes hi passo més nits i cada dia que no hi sòc el trobo a faltar.

Suposo que la gent es fa gran d’aquesta manera, sense adonar-se’n, jo un dia em vig despertar i vaig veure que els diumenges els meus pares ja no em donaven diners, que em pagava el lloguer del pis a bcn, que aquell cap de setmana l’havia passat a Olot i només havia anat a dinar a casa el diumenge! m’he anat independitzant com si fos un progrés lent i poc traumàtic per tots, però arriba el moment en que ens n’adonem i ja no hi ha marxa enrere…. què més? ah si les metes que em vaig proposar l’any passat estan bastant complertes, crec que al 95% em faltaria el tema guitarra…. però aquest any hi posarem remei, segur! Rencors oblidats i la gent que no m’interessava l’he anat allunyant cada vegada més de mi, actualment purs tràmits i pura cortesia, hipocresia també… altres que encara són al record encara que no els veiem gaire o mai, però es segueixn tobant a faltar, sort que a vegades internet ajuda…. Gent nova que ja s’han guanyat un lloc al meu cervellet i potser retrobem….

En fi, un any genial que repetiria enantada, de bona salut, al costat de la família, amics i especialment d’en Jordi, a qui cada dia estimo més (si pot ser…).

I per d’aquí un any… què més es pot demanar? una mica més de temps….. d’aqui un any escriuré que estic o amb el doctorat, o una nova carrera o una feina genial…. això és el que encara s’ha de decidir i ara no tinc massa temps, a veure si pel juny ho puc tenir clar…

I demà la tornarà a tocar el meu petit al Jem Casey’s!!! Conceeeertt!! És que m’encanta la lletra d’aquest tema… ja l’havia posat aquí al principi; posaria també la que vaigg intentar treure el dia que me’l vaig trobar a la cerveseria! El “cling-cling” de “The weather with You”.

Tinc ganes de que sigui demà, de marxar a casa, aquesta setmana aquí al carrer Numància ha set dura… tan a prop dels records del Passat, ara que un any més a l’esquena! El temps passa volant però hi ha coses que no s’esborraran mai per molt que volguem… i saps què em fa por? Que a vegades petits relictes del passat tornen per fer trontollar la nostra integritat; per fer-nos veure una vegada més que som dèbils després de tot, després de dos anys… la nostra salut trontolla, un petit stress diari, un dejá vu, un flash back, i la por… la por de que torni a repetir-se aquella sensacio d’angoixa, aquella opressió al pit que no et deixava respirar. Por del que sempre ens perseguirà: el Passat.

És per aquest motiu, que a vegades t’hi revoltes contra el Passat, l’intentes odiar tant com l’has estimat; l’intentes obidar tant com intentaves aferrar’t-hi; i saps què? Que penso que ho aconsegueixes, potser ho pots aconseguir quedan-te asseguda al sofà, és una manera; també ho pots aconseguir plantant-li cara, entrar sense que ningú et vegi, quan tot és fosc, quedar-te darrere i mirar-lo fixament pensant “ho veus com tampoc n’hi havia per tant…” (això ho dius quan les cames et tremolen i el cor va bategant histèricament), llavors t’assossegues, somrius i penses… recordes… “miradas dormidas, fallos olvidados, sábanas revueltas, estar a su lado…” i saps que la melancolia en molts moments és bonica (hi ha qui ho atribuïria als Peixos). Saps quan és bonica la Melancolia? sobretot quan has vençut les pors, quan has trencat l’odi, quan has esborrat la mania, i sobretot sobretot quan el rencor ja no et rosega per dins a cada nota.

És llavors quan veus que ha funcionat: pots escoltar la música que t’agrada deixant de banda les subjectivitats, pots anar als llocs que et vinguin de gust sense vigilar la porta pensant que el Passat entrarà en qualssevol moment, pots mirar la tele o escoltar la ràdio i tararejar les mateixes cançons amb igual alegria que abans. Llavors saps que tot i haver perdut una vegada, ets forta per posar-te la jaqueta, penjar-te el bolso, marxar i no girar-te ni per mirar enrere.

“Hey now, hey now Don’t dream it’s over Heyes now, hey now When the world comes in They come, they come To build a wall between us Don’t ever let them win”

M’agradaria somiar que sí, que s’ha acabat, It’s Over (I dream it…)

Felicitats!