Lifting shadows off a dream

Tinc curiositat… algú entra al meu blog però com que no el sap trobar… va al google i posa : de gran vull ser “jordi carles mas”.
Tinc una teoria…. però no se si és certa. Qui eeeeeeeeeeeeets??¿??¿?

Té gràcia jejeje que consti que aquesta frase l’havia dit bastant jo jejeje.
M’agrada com és, m’agrada canviar les coses dolentes de mi per agafar les parts bones, hi ha qui diu que “qui va amb un coix, al final de l’any són 2″ jejjee pot set pot ser…
espero no enganxar-li les meves de dolentes a ell :-)

Aiiiii doncs això.. el WC esperant ser arreglat (sort que en tenim 2…) i res… que criticaria els de l’Agència ******* del carrer Galileu… són uns impresentables sincerament.

i res com que faig un paràgaf de cada avui només fer un parell de crítiques constructrives a l’aire….

1. Que quan et venguin una cosa (sigui menjar, aparell o PROGRAMA d’ORDINADOR) no t’estafin… perquè és realment INDIGNANT

2. eliminat per precaució

3. Com pot ser que cobri més una sola persona per PUNXAR DISCOS que un grup sencer que TOCA EN DIRECTE? eh= eh?

4. Ai… me la callo pk potser alguns la pillarien aquesta jejeje ohmmmmmmm ohmmmm ohmmm

5. he d’actualitzar el conte de la lletera ho se, però el vaig esquivant, com totes les deisions importants que he de prendre.. algú conix una bruixa que llegeixi les mans?? tan de bo pogués trobar aquell home que m’ho va encrtar tot aquell dia abans d’entrar al Hard Rock fa tres o 4 anys ja…. qui m’ho havia de dir…. no me’l vaig creure…. només em va costar un euro i me’l va pagar en Marc d’Olot jajajaj

6. mmmmm tinc una llista ben llarga però tinc son, que ahir vaig anar a dormir tard…

Aquí es donaran algunes idees per superar els amors platònics, recollits d’experiècies pròpies….

number one ( i la més difícil nomalment) liar-te amb la persona indicada i veure que “no es oro todo lo que reluce…”, que fa els petons malament, que està més arrugat de prop que de lluny, … que la té petita jajaja vale no se coses així…. per dir algo!

number tu: que sigui pare, això realment et treu les ganes de tooooot el veus gran, com si li haguessin caigut els anys a sobre, com si ja fos més madur del compte i sobretot sobretot, mai de la vida MAI trencar una família… amb fills.

numer tree: coneixer la persona en qüestió, que perdi el misteri i la gràcia, començar-li a torbar tots els defectes, i desidealitzar les idealitzacions.

i la quarta i potser també complicada: trobar la parella real que realment tingui les qualitats que desitjaves, esperaves o pensaves que tenien els altres. O millor encara, que superi les teves pròpies espectatives personals.

L’endema del dia D (per sort torna a faltar un any…), després d’un cap de setmana de supermegaceleracions d’aniversari, de divendres a dilluns… que no us torno a explicar…. simplement em poso medalles per motivar-me.

Avui sóc feliç i em felicito per les coses que he aconseguit i fet aquesta setmana.

He compaginat amb gran genialitat i ajuda les clebracions amb diferents combinacions família- novio-amics de borrassà-amics d’olot- amics Eg i amics Penya aaaah i amics de Bàscara! també hi podem anomenar els de la feina que m’hafeliciat tots i a sobre hem parlat amb gran trascendència del meu futur sense apretar-me ni condicionar-me.

També, agraïr especialment als de la feina el gran regal que em van fer la setmana passada el Curs d’Embassaments de 3 dies, em va encantar i em va motivar moltíssim. Vaig fer aquesta carrera pels riscos i problemes geològics i posar-hi solucions ambientalment sostenibles i bones. Degut a la problemàtica de l’aigua…. queda mooooolt a estudiar i molt per fer en massa poc temps, i crec que sóc al lloc adequat. M’agrada.

També he retrobat el meu passat, anant als Premis Enderrock, vaig deixar la por a casa (o la vaig engegar a prendre pel sac…) i vaig anar a Bikini malgrat l’esforç que em suposava i la mandra que em feia. Vaig reviure sensacions dels concert, és o menys amb les sensacins d’abans, però amb uns ufff 10 anys més! impactant
I sí, el vaig trobar, i què? RES jajaja aquesta resposta és genial, res de res. Els dubtes delq eu passaria al retrobament s’han esvaït i m’he pogut fer un any més gran sense recordar-lo massa (realment no he tingut ni temps). Em vaig empassar el meu orgull i el vaig felicitar… i el més divertit de tot, és que ha sortit la femella desesperada, a defensar el que és seu, si està gelosa d’alguna cosa és de mi, i ha anat a marcar territori i… sincerament, això encara em puja més els fums, és genial.

I sí, tinc els fums una mica amunt tot i que els volcans em fan una mica de mandra aquests dies, …. s’acosta la festa d’EG, i cal dir que he de lluitar per aconseguir la meva estatueta… de moment sóc de les Preferides a les nominacions “Fa la carrera més ràpid” i “Empollona”… si sabessin el que arribo a estudiar…. (el dia abans….). Avui m’han dit la nota de Projectes i tinc un 9! jeje igual que l’Andrea.

Ah sense conèixer els meus (pèssims) dots de guitarrista i cantant també m’han proposat entrar a formar part d’un grup de rock dur dur, em sembla que massa dur per mi, rollo hardcore o trash o pitjor no se jajaja total que els hi he dit que quan facin alguna cosa més “light” m’avisin…

I ah! dijous i divendres espectacle! sóc Professora de 2n de Camins, pot ser genial….

Em sembla que no em deixo res, ah si, dir que tinc uns amics i una família genials i especialment també un xicot que no me’l mereixo (o si?).

Petons a tots i a totes, i no penseu que sóc “cregudeta”, simplement sóc feliç.

Un any més malauradament tornem a ser a mig febrer, una setmaneta i tornem a fer anys.

Com passa el temps! malauradament també, el 25F és un dia en que penso molt en tu, et tinc bastant present al meu cap.
I ara em connectava al blog i se m’ha ocorregut mirar les visites que he tingut, i oh, sorpresa, “algú” a les 5 de la matinada voltava per aquí, i justament per posts antics; i no sé perquè ja m’he imaginat que eres tu, per la temàtica dels posts o bé, per aquestes hores de visita, que solen ser les teves hores d’insomni (si no has canviat les costums en tres anys). Qui sinó entraria un dissabte a les 5? jeje bé potser són imaginacions d’aqustes meves, de les que veig però no vull veure, o al revés, que les busco on no hi són ja que m’agradaria que hi fòssin.
No ho sé, no ho vull saber. Encara queda una setmana i ja hi estic pensant, no pot ser, després de tant temps.

Això dels aniversaris és una cosa curiosa, hi ha qui s’enfada i està de mala lluna tot el dia, i en principi jo no sóc així, però el que si em passa és que estic trista, necessito que aquell dia em mimin una mica, i no tinc cap paranoia de si em faig vella, o del que he fet o el que no, simplement és un dia en el que se m’hauria de mantenir ocupada per no pensar gaire en res.
Si ho llegiu, ja sabeu,…. si em coneixeu encara més…
M’he intentat canviar el dia, em vaig intentar passar al 23, però la meitat em van felicitar el 23 i l’altra meitat el 25 jaja ah si i tu el 28! I això de que si em pogués canviar el dia ho faria, ho dic molt però saps què? realment sempre ha estat el Meu dia, i el segurà essent.

I em ve al cap la cançó Petjades a la Sorra d’en Pep Sala, no és que m’agradi massa però m’ha vingut.

De fet al llarg del camí ens podem trobar diferents tipus de terrenys, com al 90% d’Enginyera geòloga que sóc em puc parar a discutir (a grans trets, no discutiré ni litologies ni estratigrafies, no patiu);
Com deia, pots trobar fang (… i quedar-te ben enmerdat…) et pots trobar pedres (i quines pedres? podriem discutir si són més anguloses o més arrodonides, si fan més o menys mal quan les tires a algú…o quan t les tiren a tu…) pots trobar grava, que tot i ser carregós caminar-hi per sobre es pot fer, feixugament… i finalment en zones tranquil·les sorra més fina, per passejar i deixar rastre, les pròpies petjades al llarg del camí de la vida.
o.. com no el fantàstic asfalt que cada vegada més ocupa superfícies de terreny natural…. “lo que nos hizo mal lo iremos olvidando y se evaporará como la escacha en el asfalto”.

Avui pensava en les petites i discretes petjades que he anat deixant al llarg del meu camí, a vegades s’esborren soles, o algú hi passa per sobre i se les carrega, tot i així, hem pogut comrpovar que algunes (encara que poques) de les petjades dels nostres avantpassats (veure les típiques petjades dels dinosaures…) han quedat per la posteritat.

El problema és de si un intent de Ventafocs, que precisament fa el mateix peu que tu es queda els teus mèrits, la teva sabateta de cristall, i el Príncep, que pobret, és tan pallús que es deixa il·luminar i només es fixa emb la sabata que encaixa i cau a la trampa. Llavors diràs, pitjor per ell i ahhh! com diu la meva nova amiga del tren (que no recordo com es diu) “almenys has ajudat a formar una nova parella” XD ho diu irònicament està clar. I ah en aquest cas quedi clar que no parlo de mascles sinó de Projectes, tesis, tesnies i/o feines pel futur.
Conclusió d’aquest paràgraf: Si tens alguna idea, projectes o el que sigui,… no l’expliquis a NINGÚ, que desprès te’l “prenen” si en parles massa bé…

Per tant ara només vull això: deixar petjades, i espero que algua sigui important, i que alguna quedi per la posteritat, que almenys el meu pas per aquesta vida hagi valgut la pena.

He mirat enrere i m’he vist molt lluny
anant descalç sentint-me perdut
fent petjades a la sorra.

Tot de sobte un dia ella em va mirar
i vaig sentir que se n’havia anat
buscant ombres a la boira.

A vegades una pedra és llançada a l’atzar
d’això algú en diu amor…
Ningú sap d’on ve ni on va,
saps que potser et pot tocar,
i d’això algú en diu mala sort.

He mirat enrere i m’he vist a prop,
buscant pedres dintre del meu cor,
fent petjades a la sorra.

He buscat a terra i no l’he trobat,
fa molt temps ja qeu va marxar,
buscant flames en les cendres.

i Mentrestant jo potser,
sguiré fent el camí més llarg,
llançant pedres a la mar.

Hi havia una vegada una princesa que dibuixava amb un llapis al cel. Pensava. Començaré amb una h, que és el silenci de les paraules, que és tímida i ajuda, que comença. Amunt i avall el seu llapis volava pels núvols construint un món imaginari, era feliç al seu món. Des de dalt, l’observaven petites estrelles. Ella somreia!

Havia passat molt temps ja, i veia que s’havia acabat. Els contes continuaven, però no aquí. Havia trobat el príncep a la realitat, no li calia ni escoltar-lo, ni imaginar-lo ni dibuixar-lo…

Deien que després de tant buscar que l’experiència és un grau…jo em preguntava què era exactament “un grau”. Ara ho veig.

Aquest blog m’agradat;
ara el rellegia i m’encanta, especialment per les lletres, per l’espai en blanc que m’ha permès desplegar les ales i assaborir el gust dolç i picant de l’exhibicionisme.

Mica en mica llegir i conèixer nous espais i noves personetes virtuals (realment diferents a la realitat) que han alimentat la meva fam de somnis i històries.

Les fotos, i els videos, sempre a un segon pla, han donat llum a la meva “caverna”, al meu espai.

Caminant a poc a poc he (i suposo que amb alguns “hem”) travessat uns 3 anys! i tot i que sembla que fos ahir ho veig distant.

La història es redueix i s’allargassa, es desdibuixa i es ressalta en alguns trencalls. Cada graó, cada vivència…sovint se m’entelen els ulls al llegir aquest diari de bord, en anar reculant text a text, rellegir també el fotolog especialment (aquest encara porta més temps….) en clicar “previous” un cop més i reviure instants efímers que es van convertior en tresors en certs moments i que ara, simplements estan a les golfes plens de terenyines i mica en mica van essent esborrats de la memòria com un llibre que es fa malbé degut a la humitat, a no cuidar-lo o amb els peixets de plata que se’n van menjant lletres, la història perd actualitat, els anys passen, no hi ha res etern.

Només vull continuar amb això per una sola raó: escriure per poder-me llegir, perquè em recordeu, per no oblidar com vaig ser, el que vaig fer i perquè ho vaig fer. Perquè com deia d’això va el grau de l’experiència.
Pel pànic que em fa oblidar, ja que veig que la memòria ja em falla, i oblido coses que pensava que no oblidaria mai (tan bones com dolentes), com diu la Dana: m’agrada recordar, i amb una mica de melangia a més a més. A vegades m’agrada estar melancólica….

Per això vull tornar a escriure; escriure per respirar, escriure per amagar les meves pors, escriure per fer somriure, escriure per evaporar les llàgrimes, escriure per sentir, escriure per cridar als quatre vents que visc i que de vegades és el millor que m’ha passat mai.

Però sobretot, escriure per compartir.

I aquí és on els límits es toquen, s’acaricien i es desdibuixen.
On la raó i el somni s’uneixen i són un eclipsi al meu cel.

M’agrada aquest cel, encara que a vegades faci més sol i altres vegades plogui…

et necessito i no hi ets…. :-)

El primer clip que ja em va enganxar amb Sau, imagina’t si al 90 tenia 5 anyets…. i aquí va començar tot….

i res… que després em posava el banyador com aquestes noies jajaja i ara no puc suportar els tangues, en tin però moesta que es posin al mig de la… XD
El miro de nou i ara va i me n’adono que és super masclista, ara que el veig sembla ahir, però fa tant temps…
i quan era petita no parava de cantar aquesta cançó i posar el caset (un caset ara és una relíquia deu mé em faig molt vella!!) quin desastre…. doncs imagina’ una nena de 6 anys davant els avis cantant “i a les nits que esti calent et necessito i no hi ets… un dia d’aquests et deixaré..” o “on estaves ahir al vespr quan tenir-te era tan urgent…” fa riure….

I res, que fins al cap de poc més de 10 anys no vaig entendre que era realment això jejejej i ara a les nits que estic sense tu… “sense tu, sense el teu amor…” doncs mira… que et necessito i no hi ets… quines ganes que sigui divendreeeeeeeeesss….
espero que a partir de l’any vinent poguem domir junts cada dia….

Aquesta és la meva prioritat,

aixo és el que em diu el cor.

mmmmm

Una setmaneta interessant, en la que el passat que creies oblidat reapareix en el moment menys pensat.
Comencem…
Dissabte passat a Vilafranca del Penedès… al costat, mmm Pontons es deia, un sopar popular i l’últim bolo d’en Jordi amb el Tren de la Costa (finalment ueeeee ueee ueee!!!), gent gran i de Pontons, a l’hora de sopar, vaig la lavabo i em trobo dues noies joves que em demanen un lloc per anar a sopar. I jo clar, ni ideia, no vaig ni pensar què hi feien allà en aquell poble en el que s’hi ha d’anar expressament, total venien a veure en Jaume jejeje però em sonaven…
…. xerrant, xerrant, resulta que les devia haver trobat en moooolts dels bolos en que havia anat en la meva època de Rock català, diguèssim l’ESO i una mica de 1r de Batxillerat per situar-ho…. i xerrant xerrant, va i me n’adono que els hi estava explicant les meves batalletes de “fan” i…. posetriorment groopie… i total, coses que no havia explicat mai a la meitat de la gent que conec, va i els hi explico amb total normalitat (em vaig portar bé, no vaig criticar, i em vaig redimir, ni res) amb normalitat dic. Això que està tot superat i ben plegadet al calaix dels records.
…. dimarts… el meu company dels Bolos amb “entrada per llista” i “d’acmpanyant dels músics” i company de camerinos, també gran Bateria, del qual certa persona en va arribar a estar gelós…
Doncs reapareix ens passem el mobil i quedem per la setmana que ve, com si no haguèssin passat auqests pràcticament 3 anys!!!! juas, es diu ràpid,… com dir-ho, havia borrat tota l’agenda del mòbil i havia deixat de fer-me amb gengt que stigués relacionada amb tot el que l’envoltava per oblidar, em va anar bé, però m’agrada retrobar-los, gràcies a ell vaig fer bons amics que vaig deixar perdre, tot i això el myspace fa miracles i els recupero; ara em sap greu, però entenen perquè ho vaig fer, segur.
…dimecres… un dia que escolto la ràdio,… ains… cambio i a la tele grrr veig un clip den Manu Tenorio i surt un hotel que em sonava grgrgr jajaja semblava fet expressament, un ascensor transparent XDD
…dijous… gràcies a dèu vaig estar tranquil·la, sola al pis (no recordo quan havia estat la última vegada!!!) de les 4 companyes de pis que tinc…+ respectives parelles jejej dutxa, soffing, preparar la maleta per divendres i cantar a la dutxaaaaaaaaaaa ueeee (des de la resi que he anat perdent la costum, em feia vergonya que em sentissin).
I divendres uf…. jejej
vaig a clase i patapam, el profe que tindrem les següents setmanes es diu… J. Armengol per sort està especialitzat en limnologia d’embassaments, com siguin parents cauré de cul….
vaig al tren, s’asseu un home al meu costat i xerrant de música amb una noia de la ràdio, que si en Thió, que si el Whiskin’s, que si Ariadna Records,… era el Mànager de GOLBAL DISCOGRÀFICA! que fort, i jo sense cap cd de Monday Club!!!
no hi ha dret,
ah si i després baixo a Girona i anem a Musicom, i l’unica revista de Guitarra Total que hi havia, patapaaaam la foto allà anunciant Godins XD per cert molt lletjot eh….

CONCLUSIÓ: és ben bé que no es pot fer res que sinó et persegueix toooooooota la vida. Amb tot, si està superat ho recordes un petit moment amb melancolia, rius nerviosa, i continues amb el que feies i el pensament s’esvaeix.
Per cert, sort que en altres casos no va passar res, perquè, no saps mai quan t’entrarà el Passat per la porta,… riuràs nerviosa i continuarà tot com si res després d’un petit moment una miiiiiiica violent i tens XD

Existing timestamp: April 14, 2006 @ 10:03

No se per quin motiu no ho vai pnjar… el tenia guardat aquí… quina gràcia no?

I sons molt més reconstituents que mai…

com pot ser que m’afecti tant la Lluna (sumada a un café al matí, un a la tarda, un a la nit, el sucre dels brunyols, una cocacola i mmm una altra de sorpresa!)… 

Que estic ben esverada per un motiu que no dic; i… perquè ha estat Una Gran Nit de So de Somnis Reestablerts, Retrobats, Ressucitats,…

Respiro, recordo i rebobino la peli d’avui…

Després d’uns fets InEXplicables EXaltants i EiXalabrats com semblaven; he dit "No" (pel Messenger tot és més fàcil…); No et trucaré. 

Llavors… a la Plaça del Sol (quin nom jejejej… Sí, la Plaça de la meva Vida) amb l’Anna, la Silvia i en Xavi (la Núria més tardana, m’ha fet patir com a GGR Germana Gran Responsable…)

1r per Obrir Boca el cafetó al Café de nit… Havia vist intruments al Jem Casey’s.. però… No… XD NO. M’agrada eñ café de Nit (fins que es passen amb el volum de la "música"). Ha estat molt guay; ens hem posat al dia eh nenes?

i…..

Anant cap a Figueres amb l’Anna… li he dit… avui… em passarà una cosa més forta (que el que m’havia passat s’entén  PD: NO Mama no t’ho diré, no pateixis k no és res, només una Casualitat de les meves, sense Importància!…)

I…

Entrem al Jem i… l’he vist… allà al fons, on hi ha l’escenari ara… allà!!!! tocaaaaaaant! la guitarraaaaaaaaaa oh Déu meu, l’aparició: Jordi Carles Mas en Persona SI! aaaaaaah k fort, gran sorpresa…

Por de trobar a un Jordi i em trobo a "l’altre" (…)

Al.lucinant per la Gran Sopresa de la Nit, ESTEL.LAR

BRILLANT

… FUGAÇ

Et vinc a saludar, extasiada encara per Jump-The Final Countdown-I want it all-etc etc etc

I… amb por de si em recordaries o no… baixes de l’esceniari i amb cara de més il.lusió que jo (si és possible) amb un sommriure dels teus "de muntanya", els ulls sortint-te de les òrbites i el teu got de Suuuuc (que quan treballes no beus)…

I em dius: "Marinaaaaaa quant de temps! t’he vist abans i he al.lucinat" … Tiu jo també jo també… no recordava els teus directes oh déu meu, que en tinc per tot el mes…

m’encantes! "Què vols prendre?" ohhhhhh és que ja marxava, "Va que et convidooooo! o ja marxes?" amb ulls de gosset abandonat XDDD k macoooo!

Quan sigui gran vull ser Jordi Carles Mas.

Sí ho necessitava, necessitava aquesta Dosi per continuar endavant; he RESSUCITAT, torno  ser JO, la Marina… la d’abans… Abans abans XD

Gràcies Jordi m’has tornat la il.lusió… m’has tornat el Rock que necessitava

Doncs aquest any no vull una vida nova, és el primer després de molt temps en que no la vull! estic molt bé així.

Tot i això serà un any de canvis, acabar la carrera suposo que serà una cosa bastant forta; després és quan et demanes: i ara que? …i ja hi penso en això… però no ho tinc gens clar, gens ni mica… no hauria d’haver fet la carrera en els seus 5 anys corresponents… ara me’n falta un com a mínim! semblava que aquest moment no arribaria mai, i ara em sembla massa aviat! jo que a 2n ja n’estava farta, serà perquè se’m feia una muntanya i no tenia ningú al meu costat que em recolzés….

Sempre volent ser gran i ara m’espanto perquè ja estic estudiant i treballant a mitges, ja fa un any que sense adonar-me’n ens estem muntant un pis en parella encara que, de moment, només sigui el seu, cada mes hi passo més nits i cada dia que no hi sòc el trobo a faltar.

Suposo que la gent es fa gran d’aquesta manera, sense adonar-se’n, jo un dia em vig despertar i vaig veure que els diumenges els meus pares ja no em donaven diners, que em pagava el lloguer del pis a bcn, que aquell cap de setmana l’havia passat a Olot i només havia anat a dinar a casa el diumenge! m’he anat independitzant com si fos un progrés lent i poc traumàtic per tots, però arriba el moment en que ens n’adonem i ja no hi ha marxa enrere….
què més? ah si les metes que em vaig proposar l’any passat estan bastant complertes, crec que al 95% em faltaria el tema guitarra…. però aquest any hi posarem remei, segur!
Rencors oblidats i la gent que no m’interessava l’he anat allunyant cada vegada més de mi, actualment purs tràmits i pura cortesia, hipocresia també… altres que encara són al record encara que no els veiem gaire o mai, però es segueixn tobant a faltar, sort que a vegades internet ajuda…. Gent nova que ja s’han guanyat un lloc al meu cervellet i potser retrobem….

En fi, un any genial que repetiria enantada, de bona salut, al costat de la família, amics i especialment d’en Jordi, a qui cada dia estimo més (si pot ser…).

I per d’aquí un any… què més es pot demanar? una mica més de temps….. d’aqui un any escriuré que estic o amb el doctorat, o una nova carrera o una feina genial…. això és el que encara s’ha de decidir i ara no tinc massa temps, a veure si pel juny ho puc tenir clar…

I demà la tornarà a tocar el meu petit al Jem Casey’s!!! Conceeeertt!!
És que m’encanta la lletra d’aquest tema… ja l’havia posat aquí al principi; posaria també la que vaigg intentar treure el dia que me’l vaig trobar a la cerveseria! El “cling-cling” de “The weather with You”.

Tinc ganes de que sigui demà, de marxar a casa, aquesta setmana aquí al carrer Numància ha set dura… tan a prop dels records del Passat, ara que un any més a l’esquena! El temps passa volant però hi ha coses que no s’esborraran mai per molt que volguem… i saps què em fa por? Que a vegades petits relictes del passat tornen per fer trontollar la nostra integritat; per fer-nos veure una vegada més que som dèbils després de tot, després de dos anys… la nostra salut trontolla, un petit stress diari, un dejá vu, un flash back, i la por… la por de que torni a repetir-se aquella sensacio d’angoixa, aquella opressió al pit que no et deixava respirar. Por del que sempre ens perseguirà: el Passat.

És per aquest motiu, que a vegades t’hi revoltes contra el Passat, l’intentes odiar tant com l’has estimat; l’intentes obidar tant com intentaves aferrar’t-hi; i saps què? Que penso que ho aconsegueixes, potser ho pots aconseguir quedan-te asseguda al sofà, és una manera; també ho pots aconseguir plantant-li cara, entrar sense que ningú et vegi, quan tot és fosc, quedar-te darrere i mirar-lo fixament pensant “ho veus com tampoc n’hi havia per tant…” (això ho dius quan les cames et tremolen i el cor va bategant histèricament), llavors t’assossegues, somrius i penses… recordes… “miradas dormidas, fallos olvidados, sábanas revueltas, estar a su lado…” i saps que la melancolia en molts moments és bonica (hi ha qui ho atribuïria als Peixos). Saps quan és bonica la Melancolia? sobretot quan has vençut les pors, quan has trencat l’odi, quan has esborrat la mania, i sobretot sobretot quan el rencor ja no et rosega per dins a cada nota.

És llavors quan veus que ha funcionat: pots escoltar la música que t’agrada deixant de banda les subjectivitats, pots anar als llocs que et vinguin de gust sense vigilar la porta pensant que el Passat entrarà en qualssevol moment, pots mirar la tele o escoltar la ràdio i tararejar les mateixes cançons amb igual alegria que abans. Llavors saps que tot i haver perdut una vegada, ets forta per posar-te la jaqueta, penjar-te el bolso, marxar i no girar-te ni per mirar enrere.

“Hey now, hey now
Don’t dream it’s over
Heyes now, hey now
When the world comes in
They come, they come
To build a wall between us
Don’t ever let them win”

M’agradaria somiar que sí, que s’ha acabat,
It’s Over (I dream it…)

Felicitats!