Welcome to my truth - Paraula de groopie

Acabo de veure un retall de Fent Amics el programa d’en Sergi Mas del 2000-2001 i he arribat a la gran conclusió; com no havia tingut mai aquest pensamet tan fàcil de deduïr seguint les premises….

Si Operación Triunfo no hagués existit penso que tot plegat hagués estat més fàcil.

Res més; gran certesa conclusionada.

I avui amb ganes d’escoltar l’Stu Hamm amb el Kings of Sleep… i Porcupine Tree que aviat venen a Barcelona :-) molaaa però em preguntava perquè tornar a treure aquests temes que no sé per quin motiu recordo que són els típics que escoltavem romànticament a l’època que segguiem als A s p i d … curiós…. perobablement pel tema de la nova separació de l’altre grup… probablement perquè el sentiment acaba sent el mateix, perquè un altre cop el cercle s’ha tancat, estic trista i la meva parella tampoc ho entén…

Que vosaltres hagueu acabat malament mai voldrà dir (el que alguns, per la vostra actuació vers mi inferiu) que jo comparteixi la felicitat per la dissolució d’un grup que m’ha portat tantes alegries i m’ha fet sentir tant a baix l’escenari; o sigui que no em vingueu amb hòsties.

i és que tots sou uns pesats! i uns egoistes sí! però jo també, perquè estic indignada que us hagueu deixat perdre un projecte així, una amistat, i sobretot que haureu tornat a contribuïr en la meva idea que el mundillo de la música sigui un cop més una empresa de contactes, on la gent es mou per diners i interés, no pel sentiment de la música. I estic enfadada egoistament també, ho reconec. La meva idea en que no hi ha res pur, ni lletres certes, només versos que ruimen i notes que no surten dels sentiments sinó de les escales i clitxés al llarg del temps…. I es repeteix al sensació d’impotència, es tanca el cicle de nou, espero que aquesta vegada també torni a començar un projecte xulo, però amb una mica de sort no s’acabi.

I és trist, perquè pel simple fet de ser la parella se’m tracta com si tinguessim la mateixa idea, com si jo pensés el mateix… o pitjor encara! com si la “culpa” d’aquesta decisió fos, en gran part, meva.

No nois, no us equivoqueu, que a casa meva mana ell.

I en realitat no volia saber res d’això, he lluitat sempre defensant i finalment m’he esquitxat sense voler.

PD: …. i mai podre oblidar el primer dia que us vaig veure, que el vaig retrobar, aquell dia em canviaria la vida…

I avui explicarem un conte que parla de l’ambició i de com es pot perdre tot en un moment encara que siguis a dalt.

Et deixen de trucar i et penses que és per enveja o potser perquè no volen que els superis… no noi/a, abans eres guapot/a i vas tenir la sort de que ell/a s’enamorés de tu i t’agafés… no pel teu nivell musical, sinó pel teu físic, i llavors es va acabar (i punt)… però vas tenir la gran xiripa de caure en gràcia i ser al lloc oportú al moment oportú, encara semblava que en sabies prou… alemnys de fer el que calia/tocava…

Amb l’excusa vas anar endarrerint els teus propis projectes que ara, després de 10 anys segueixen sent tant de fum com abans… i és una pena…

llavors l’ambició…. també va jugar el seu paper: vas començar a demanar més, a no ser tan guay i a no voler escoltar els altres…. això que tu defensaves com a qualitat -deies que així l’estil dels altre sno t’influïa- ha fet que et quedis endarrerit, arcaic i antiquat encara que portis samarretes d’adolescents de 16 anys ( i no ho dic per la talla…).

Aquest ha estat el problema, que s’ha vist realment agreujat per un sol motiu: tots els que pensaves que eren amics teus s’han perdut pel camí, les mentides i les ploraneres ja no funcionen, i sobretot… és el que té anar amb mercenaris per la vida, qu eus veneu per un petit moment de felicitat. Per cert sí, els que encara et van llepant el culet són els que volen alguna cosa de tu - o no te n’havies adonat?

i si, avui he posat el dit a la llaga, perquè en realitat vull venjança i tinc bastanta set… sé i comprovo dia rere dia que el temps posa a les persones al seu lloc, però…. mmmmmmm és dolç aquest gustet… i ah! no esperava resposta, la meva pregunta era retòrica, tenia clar que la resposta era No només ho volia fer notar, recordar-ho per si de cas no hi pensaves.

Torna a començar el curs, 5 anys més tard.

alehop!

“Diciendo cosas que siempre suenan a triste, Cosas que suenan a olvidar, Todo ese ruido que el maldito invierno Nunca se lleva”

Tus Ojos (…vistos por los míos)

Tus ojos siempre me lo cuentan todo de ti, Tu lo sabes, y aquella noche no te atreviste a mirarme, Yo te conozco tanto que con una sola mirada lo supe… la Culpa en unos ojos que ya no eran míos… A veces dudo si nunca llegué a tenerlos, almenos a mi me lo pareció. Quizá no supe retener tu mirada, quizá no te demostré que la quería, quizá tu no lo viste… Quizá yo no vi que tus miradas me invitaban.

A lo mejor tuve al oportunidad… y la perdí… En aquel momento no li vi… tu Luz me cegaba.

Me gustaba soñar que algún día sería la Niña de tus ojos, Engañándome, pensaba que mis sueños se hacían realidad. Se que tus ojos nunca seran míos, pero los míos son para ti. …tus ojos miran al Mar y su brisa te acaricia…

Y mira… ¿ves como estoy ahora? No, porqué ni me miras ni me encuentras… Por lo menos atrévete a mirarme a los ojos, No necesito nada más que tu mirada…

Y yo te miro y te observo, la vista fija en ti, pero tu no lo ves. Esperando, como siempre… el día que vengas a verme, el día que tus ojos, ya cansados, se dejen guiar por los míos. Mi Sueño… poder ser la luz que te guía.

Hoy un destello de tu luz me ha cegado en mi oscuridad vi cosas que no me gustaban. Ha cambiado mi perspectiva… ¿quién eres realmente? No entiendo nada, ¿cómo no li vi antes? Tanto que te miraba… tanto que te observaba…

Ya sabes que yo seguiré observándote desde lejos, entre la multitud, tú no me verás… pero yo estaré allí Y mis ojos no cambiaran de rumbo, tu eres mi Norte, aunque tengas la vista vieja, cansada y ojerosa.

Aunque prefiero no verte, sigo escuchándote, y pienso (o intento soñar) en la mísera posibilidad, que tu me mirases y yo no lo viera… Pero solo es Mi Sueño, borroso y sin Música…

Tu sabes que lo haría todo por ti, sabes que daría mi vida por verte feliz, que te quiero tanto que no puedo ni decirlo… Que simplemente necesito un poco de ti para vivir.

Y aunque no me veas… Sabrás, mi vida, que mis Ojos, mis Besos y mis Sueños volarán gracias a ti.

            (14/02/05)

“Veras a mi lo que me va es colgarme en tu vuelo…. Para pedirte desde ahí que sigas, Que sigas siendo lo que quiero”

… no mola, no mola gens….

la ideaització del món de música s’acaba quan veus el món des de dins; quan t’assabentes dels merdersl, els egoïsmes i les envejes que envolten la majoria de mercenaris musicals.

Amb el temps mentre augmenta el nivell musical disminueix la il·lusió per tocar, augmenta l’èxit i disminueixen les ganes de fer coses noves i s’aposta pel segur; augmenten el “caché” i la quantitat de bolos però es perd l’essència, el companyerisme i s’aposta per la venta segura…

Amb el temps els col·legues musicals passen de ser amics a ser al llastre que arrossegues i amb qui fa pal tocar, els fums pugen i plegar un cable es cosa dels tècnics, no dels cantants…

Perquè segons el que es cobra es tocarà una hora o en podran tocar tres; perquè al final sempre tot es redueix al mateix, perquè és una feina com una altra, i si t’hi dediques perds la il·lusió d l’amateur….

què hi farem…. això passa cada dia, des del grupillo d’amics que fan una banda al poble, passant per les orquestres i grups de ball i tornant pels grups de metal fins als mercenaris que acompanyen OT.

Paraula de groopie…

el tema que m’inspira per aquest escrit (a part és clarde les experiències viscudes):

Éramos distintos, imposibles y en futuro menos claro Entender bien lo que dices me hace sentirme tan raro. Empieza todo a hacerse triste, a quedar del otro lado. Tu también lo prometiste Fuimos dos equivocados, equivocados.

Y ahora este sitio esta lleno de noches sin arte de abrazos vacíos de mundos aparte de hielo en los ojos de miedo a encontrarse de huecos, de rotos, de ganas de odiarse ya lo llevo sintiendo, me quedo sin aire el cielo ha caído, se muere, se parte Solo es un infierno sostenido. Solo es un esfuerzo relativo.

Yo no pido casi nada que se pierdan mis sentidos y se nuble tu mirada. Pero el miedo nos consigue. Se hace grande en estas manos. Mal recuerdo nos persigue. Fuimos dos equivocados, equivocados.

Me voy, me voy Porque este sitio esta lleno de noches sin arte de abrazos vacíos de mundos aparte de hielo en los ojos de miedo a encontrarse de huecos, de rotos, de ganas de odiarse. Ya lo llevo sintiendo me quedo sin aire La estrella ha caído, se muere, se parte. Solo es un infierno sostenido por el miedo a equivocarnos.

Porque este sitio está lleno de noches sin arte de abrazos vacíos de hielo en los ojos de mundos a parte de cielos caídos ya lo llevo sintiendo me quedo sin aire (me quedo sin aire) Solo es un infierno sostenido, por el miedo a equivocarnos.

No quiero escucharte no insistas prefiero esta vez encontrarte inundando mis ojos esperando a que pase a que caigamos otra vez. Y solo digo que nunca quise hacerte daño pero todo se nos fue y aunque ahora somos como extraños yo jamás te olvidaré

De noches sin arte de abrazos vacíos de mundos aparte de hielo en los ojos de miedo a encontrarse de huecos, de rotos, de ganas de odiarse.

Y solo digo que nunca quise hacerte daño Solo es un infierno sostenido, por el miedo a equivocarnos. El miedo a equivocarnos

……. y solo digo que nunca quise hacerte daño, pero todo se nos fue, y aunque ahora somos como extraños yo jamas te olvidaré….