Hi havia una vegada
Hi havia una vegada una princesa que dibuixava amb un llapis al cel. Pensava. Començaré amb una h, que és el silenci de les paraules, que és tímida i ajuda, que comença. Amunt i avall el seu llapis volava pels núvols construint un món imaginari, era feliç al seu món. Des de dalt, l’observaven petites estrelles. Ella somreia!
Ha passat molt temps ja, i ara veig que s’ha acabat. Els contes continuaran, però no aquí. Diuen que l’experiència és un grau…jo em pregunto que és “un grau”. Aquesta m’ha agradat; especialment per les lletres, per l’espai en blanc que m’ha permès desplegar les ales i assaborir el gust dolç i picant de l’exhibicionisme. Conèixer nous espais i noves personetes que han alimentat la meva fam de somnis i històries. Les fotos, quasi sempre a un segon pla, han donat llum a la meva “caverna”, al meu espai. Caminant a poc a poc he (i suposo que amb alguns “hem”) travessat quasi 4 anys. La història es redueix i s’allargassa, es desdibuixa i es ressalta en alguns trencalls. Cada graó, cada vivència…sovint se m’entelen els ulls al llegir aquest diari de bord, al clicar “previous” un cop més i reviure instants efímers que s’han convertit en tresors.
Només he continuat amb això per una sola raó: escriure. Escriure per respirar, escriure per amagar les meves pors, escriure per fer somriure, escriure per evaporar les llàgrimes, escriure per sentir, escriure per cridar als quatre vents que visc i que de vegades és el millor que m’ha passat mai. Però sobretot, escriure per compartir. I aquí és on els límits es toquen, s’acaricien i es desdibuixen. On la raó i la causa són un eclipsi al meu cel.
M’agrada aquest cel.
