Hi havia una vegada…
Hi havia una vegada una princesa que dibuixava amb un llapis al cel. Pensava. Començaré amb una h, que és el silenci de les paraules, que és tímida i ajuda, que comença. Amunt i avall el seu llapis volava pels núvols construint un món imaginari, era feliç al seu món. Des de dalt, l’observaven petites estrelles. Ella somreia!
Havia passat molt temps ja, i veia que s’havia acabat. Els contes continuaven, però no aquí. Havia trobat el príncep a la realitat, no li calia ni escoltar-lo, ni imaginar-lo ni dibuixar-lo…
Deien que després de tant buscar que l’experiència és un grau…jo em preguntava què era exactament “un grau”. Ara ho veig.
Aquest blog m’agradat; ara el rellegia i m’encanta, especialment per les lletres, per l’espai en blanc que m’ha permès desplegar les ales i assaborir el gust dolç i picant de l’exhibicionisme.
Mica en mica llegir i conèixer nous espais i noves personetes virtuals (realment diferents a la realitat) que han alimentat la meva fam de somnis i històries.
Les fotos, i els videos, sempre a un segon pla, han donat llum a la meva “caverna”, al meu espai.
Caminant a poc a poc he (i suposo que amb alguns “hem”) travessat uns 3 anys! i tot i que sembla que fos ahir ho veig distant.
La història es redueix i s’allargassa, es desdibuixa i es ressalta en alguns trencalls. Cada graó, cada vivència…sovint se m’entelen els ulls al llegir aquest diari de bord, en anar reculant text a text, rellegir també el fotolog especialment (aquest encara porta més temps….) en clicar “previous” un cop més i reviure instants efímers que es van convertior en tresors en certs moments i que ara, simplements estan a les golfes plens de terenyines i mica en mica van essent esborrats de la memòria com un llibre que es fa malbé degut a la humitat, a no cuidar-lo o amb els peixets de plata que se’n van menjant lletres, la història perd actualitat, els anys passen, no hi ha res etern.
Només vull continuar amb això per una sola raó: escriure per poder-me llegir, perquè em recordeu, per no oblidar com vaig ser, el que vaig fer i perquè ho vaig fer. Perquè com deia d’això va el grau de l’experiència. Pel pànic que em fa oblidar, ja que veig que la memòria ja em falla, i oblido coses que pensava que no oblidaria mai (tan bones com dolentes), com diu la Dana: m’agrada recordar, i amb una mica de melangia a més a més. A vegades m’agrada estar melancólica….
Per això vull tornar a escriure; escriure per respirar, escriure per amagar les meves pors, escriure per fer somriure, escriure per evaporar les llàgrimes, escriure per sentir, escriure per cridar als quatre vents que visc i que de vegades és el millor que m’ha passat mai.
Però sobretot, escriure per compartir.
I aquí és on els límits es toquen, s’acaricien i es desdibuixen. On la raó i el somni s’uneixen i són un eclipsi al meu cel.
M’agrada aquest cel, encara que a vegades faci més sol i altres vegades plogui…
