És que… pensava
És que havia pensat tantes coses per escriure avui… si m’he muntat uan peli quan baixava de la uni (avui sola) i passava per l’altre costat de la vorera… com aquell qui no vol la cosa… a veure si em tocava una mica el Sol…
És que havia pensat tantes coses per escriure avui… que el llibre que estic llegint m’inspira en cada frase; hi hauria tant a dir…. en les hitòries del (Un)love Stories que tinc al cap… en els secrets que sabeu que sé i voleu que us digui… havia pensat tantes coses…
És que havia pensat tantes coses per escriure avui… que fa un any marxava cap a Berga; i no sabia tot el que m’esperava a la tornada del 30… no ho sabia, no ho planejava, mai ho hagués imaginat, mai! ja t’ho dic ara. En un dia la meva vida va canviar… I és que avui tinc aquesta sensació… que les coses no sòn com eren ahir; que sòc una persona diferent (crec) Sí Roger… cada dia ho dic… però avui no ho he dit i me la sento… em sento… el meu So! i aquesta vegada gairebé m’agrada…. em "sento" bé… però encara falta afinar…
És que havia pensat tantes coses per escriure avui… que al final he acabat escrivint per pensar avui… i no podré dormir, perquè en el fons sé (i sabem) que demà pot ser un dia important a la meva vida… demà passat també… divendres potser…. i potser dissabte o diumenge… (dilluns no repeteixo… o si?)
I sé que em tocava ara fer un pas; i no l’he fet… tinc por. Un nou lloc, una nova vida, feina de "lo meu" (realment ho és?)… m’estic fent gran… i com sempre, els canvis em fan il.lusió i en tinc ganes… però… em fan respecte.
I com tantes altres vegades; em quedaré palplantada, amb la veu estrangulada en un nus invisible, els peus enganxats a terra sense moure’s (com a molt tremolant…) i faré una vegada més com si res… i esperaré…
I mentre esperi a que algú faci el pas per mi, a que algú em digui què haig de fer,… algú em passarà al davant… i sé mentrestant potser me n’estaré arrepentint, algú em refregarà per la cara que m’ha pres el que podria haver estat meu. I jo, resignada, em diré que si no ha passat és perquè no havia de passar; que no era per mi!
Que no sé reaccionar, em paro massa a pensar i se’m passa de llarg aixxx… llavors sento la veureta que diiiiiuuuu: "Els quasi sempre es queden amb quasi" i un quasi no és res; ni al record… a mitges… decora’l com vulguis… però no està acabat… i potser aquí hi ha la màgia…
És que volia pensar tantes coses avui que escric des del fons; i des d’aquí baix veig que tornaré a pensar (com tantes altres vegades) que "podria haver estat jo al seu lloc", "ho podria haver fet millor", "I si…".
Impotència; igualment no cal pensar-ho… però hi pensava ara… en La Setmana de les Sorpreses, dels Canvis… què em passarà? ni idea… aquí hi ha la gràcia…ja no em tiro les cartes…
PD: el pas, el faré quan realment estigui entre l’espasa i la paret, ho sé… ni que sigui per fugir per un dels 2 costats…
La veritat, acabo de llegir el teu escrit i pensava constantment que el podria haver escrit jo ahir per la tarde. Però amb una petita diferència, jo ja he pres la decissió i no hi ha marxar enrera possible, la decissió està presa, encara que hi hagi un petit fil que no em deixi trencar amb tot el pasat i començar de zero a un nou lloc “tabula rasa”, però he pres la decissió de fer-ho i difícilment m’aturarà aquest petit fil que és la feina. Doncs res més m’impideix trencar amb tot el meu passat, ja que la corda, la soga la vaig tibar tant ahir per la tarde que va acabar rebentat per tots costats i no té cap arreglo, no hi ha suficient “celo” al mon cop per tornar a recomposar la corda, com per tornar a lligar aquells caps. Ja estan trencats, trencats del tot, ara només manca una cosa impossible l’oblit. Impossible per que sé que JO mai podre fer-ho, mai podrè oblidar i sentir certes coses, en certa forma envejo a la gent que pot fer-ho, que pot oblidar alló que vol, jo no puc.
Així que només em manca una cosa, dona el pas, fes aquell petit pas. Encara que tinguis po, doncs, qui no la té? Dona el pas i no t’amoinis pel que tinc que pasar, el que hagi de succeir succeirà, però com a mínim ho hauràs intentat si no era per tú, doncs no era per tú, que hi farem. Possiblement estaràs alicaiguda durant uns dies, una temporada, un temps, però algun dia pel matí al aixecar-te veuràs que ha sortit un nou sol i com aquest sol t’escalfa la cara i el cor. I pensaràs aques cop sí, aquest cop sento l’escalfor i no vull que m’abandoni i anirà per a aquella escalfor i llavors… llavors seràs lliure!
Així que només un consell (encara que senti que ara mateix soc la persona menys indicada per donar-los) JUGATE-LA, VES A PEL PARTIT QUE NO PENSIS I SI….. INTENTA-HO POTSER SI QUE ÉS PER A TU O POTSER NO. PERÒ NO ET QUEDIS AMB EL DUBTE!!
Comment by Nosv — April 26, 2006 @ 7:45
Pensem massa i mai fem res. Sempre esperem que donin el pas per nosaltres.
Aquell “si vol algo ja vindrà”. La comoditat de no atrevir-nos per res i esperar… i esperar.
La comodidat i, com bé dius tu, la por. La por d’una negativa, de que et deixin palplantada.
Potser volem ser massa idealistes i que tot sigui perfecte: ja saps, com a les pel·lícules.
I cada dia és especial, cada dia es diferent. No s’ha de buscar-li aquell fet extraordinari que farà que el recordis per sempre.
La vida és el dia a dia, millor gaudir-la i si venen sorpreses, doncs millor, no?
Si no ho esperes, la sorpresa serà mes grata, diuen.
Potser t’he fet un rotllo repetint el que dius tu amb altres paraules, pot ser.
Però avui em sento identificada amb les teves paraules, amb diferents records.
I si tal dia com avui fa un any d’un dia…
Ens veiem? ;)
Comment by Anna — April 26, 2006 @ 7:21
Marineta, un apunt, aquesta Anna té tota la raó!! No esperis aseguda al sofà esperant una trucada seva TRUCA’L potser si esteu destinats, o potser no. Però és del ben cert que si no fas el destí no el guiarà fins la teva porta ni dirarà el pany per tú! Així que agafa el mòbil, truca’l i queda per a fer un cafè i veure si esteu destinats a estar junts o no. Qui sap, a vegades d’un cafè poden sorgir coses inesperades. Si esteu destinat, FELICITATS i si no ho esteu… no t’amoinis, que segur que per aquest mon corre algú que es mor de ganes de fer feliç a una somiadora i de portar-la a un sopar amb espelmes a una cala perduda de la Costa Brava. I mentres arriba aquest algú no t’amoinis i disfruta dels amics fent birres i concerts.
Així que VELOR Y AL TORO
Comment by Nosv — April 27, 2006 @ 12:48
no he parlat d’homes precisament XD
potser no se m’ha entès bé, em referia a les coses simples de la vida: a buscar una feina, a atrevir-me a demanar el que no sé, a afrontar responsabilitats d’aquestes que surten quan et fas gran, a canviarde vida,… a què vull i què no… això és el que em preocupa ara XD
A que si vull tocar i cantar ho faci i no em faci vergonya, a que si vull anar a demanar feina hi vagi… a caminar amb el cap ben alt….
no és tan simple com els mals d’amors XD d’això ja no en gasto XDDD i de dubte? no en tinc cap…
Comment by Administrator — April 27, 2006 @ 1:14
Noies………Qui us entengui que us compri!! jsjsjsjsjs no, és conya. Si et fa vergonya anar a buscar feina una cosa T’ACOMPANYO no ho dubtis, si tens esntrevista de curro i et fa vergonya tu truca’m que si puc t’acompanyo, però només fins la porta! Si és alguna altre cosa.. a això crec que jo no et serviria d’ajuda, potser una altre persona, potser l’Anna nuse.
Comment by Anonymous — April 27, 2006 @ 2:17
Acabo d llegir aq escrit i m’he sentit tan identificada q m’ha fet gracia pq d vegades em semblava haver-ho escrit jo mateixa. La vida, d vegades es complicada.. b, la vida es.. com nosaltres ens la volem fer i , d vegades, ens la compliquem sols. Crec q la inseguretat no es una bona amiga x avançar en la vida i hem d’anar-hi lluitant amb aixo, amb aquesta “por” a fer,etc. La prudència sovint es bona, pq fa q no la caguis moltes vegades, però jo trobo q d vegades l’hauria d cagar mes sovint i no ser tan prudent pq tbe s’apren així , no? ara penso aixo d “qui no arrisca, no pisca”. I es tan cert.. quantes vegades he volgut fer, dir, expressar.. i m’ho he kedat tot per mi?? esperant el moment oportu (q no arriba mai) i llavors es quan et sents pitjor, pq no passa res (ni bo , ni dolent.. res!) i penso en ls pokes vegades q mhe esforçat a fer alguna cosa q costava molt i dp la recompensa obtinguda.. pq costa tan tornar a provar-ho un altre cop, arriscar? aiiiiix
si la vida es un joc.. juguem! pro juguem fins al final!
Apali!
Comment by Montse — May 26, 2006 @ 9:14