“A lo largo del Camino…
…Altos y Bajos y mil vueltas a empezar; Sentimiento ambiguo, falsa Claridad."
Ayer exactamente no hablé con la Luna jeje pero me he encontrado esto en el Fotolog de Herzia (ver links) y no me pude resistir… al Pensador Idealizando… y este texto tan bien encontrado (que resulta ser una canción de Machín no Anna? jeje … la 2a estrofa también da que pensar)

"A lo largo del camino" (Canción de Aspid) Da título al post de hoy, es la canción de Hoy pero no la puedo colgar en el Space… problemas "Técnicos" …Fragmentos de ella los encontraréis en el siguiente texto; en negrita y cursiva entre comillas (letra de Joanjo Bosch), altamente recomendada…) "Tierra, Agua Y Pacienciaaaaa"
La vi Muy Bonita eso sí… y las estrellas… La EsTrElLa…
Dicen que todos tenemos una, yo tenía tres, una Se Apagó (o la apagué, por Vieja); "Vida ennegrecida por la tranquilidad de saber, que no cuento contigo; de saber que estás lejos de mí..". Era Fugaz pero siempre volvía; era Estrella Boomerang. Aún así, Su Luz aún me llega… y hasta me da calor a veces… Espero que no vuelva "y confirmar todas las dudas y esperaaaar y esperaaaar …a que no vuelvas"
"Aprendí a no ser de nadie, y por fuerza a escoger entre lo AMARgo y lo DULCE… me quedo… me quedo… … con el GUSTO de tu PIEL"
Mis dos Estrellas Suenan tan bien que Reconstruyen mis Sueños Rotos; es la música de unos dedos Deslizándose con Velocidad, Precisión, Constancia, Sentimiento, Agilidad, Esperanza, Decisión, Afinación… Sobre un Mástil; mi alma Perpleja, Hechizada por el Embrujo de los Sonidos que de las Guitarras Sacan. En Dos Semanas me han Devuelto la Vida, la Ilusión… y hasta las Ganas de Tocar…
"Obras Completas y otras Mil por empezar"
Tengo Dos Estrellas, una la que me guía, la Polar: Sabes quién eres, lo Sabes… me Guías! (aunque a veces, seas más Bipolar que yo…) Ilusión, Genio, Naturalidad, Arte, Sonoridad, Intensidad.
"Cumbres quedan tantas cumbres, taaaaaaanto por remaaaar, taaaaaanto por remaaar..." (ànims Ignasi) "Guerra Calma y Pacienciaaaaaa"
Y la otra, es aquella que Brilla por CaSuAlidAd. La que sale en malas épocas, como si de un Caracol se tratara, que en ver (o OíR) caer las primeras gotas de Lluvia… saliera del caparazón donde se había escondido hasta entonces.
Y ayer, una vez más, CasualidaD LlenA de HechizO… y sin NecesidaD… "lamiendo a Oscuras un Cuerpo por Explorar… entre línea y línea NO HAY EN QUÉ PENSAR"
Luna Llena estos Días… será esto;
el Hombre de ayer no se convirtió en Lobo, …..este No.
y bueno… aquí sigo esperando una Estrella, la que será mi Sol; y como dice la canción de Aspid "Apuntando a la lejanía sin disparar…".

Hola !
bona nit,
Escriure….. a vegades és ben difícil, a vegades, és molt més fàcil, no cal dir-ho a la cara, no cal mirar als ulls, però penso, que això és més important. Mirar-se als ulls i dir el que es pensa, el que en aquell moment es sent, parlar,….. això és el que falta en la convivència diària en el món d’avui.No és el mateix la fredor (o la escalfor) tan se val d’una habitació buida (o plena de papers i deixalles)que el fet de tenir una cara amiga al devant.
Quan s’escriu es pot mentir, especular, imaginar, somniar, quan parles, es immediat, surt el que penses, no pots recular i esborrar el que has escrit perquè no t’agrada,no pots premer la tecla “supr” del que ja està dit …. dit està !!!!.
El comments del que has escrit !!!! jajajja no té res a veure amb el que has escrit, suposo que el que s’escriu, el que tu escrius, és el desfogar-se del dia a dia el explicar a un “diari” no personal el que es pensa, encara que, segons veig en els blogs, amb una ambiguitat que no es fa en un diari personal, es “parla” d’estels, de somnis, de “potser” del demà, de llunes de pinzells, de quadres, de cançons, però……. no es diu res de res, se suposa….. és vagament entre incomprensible i entenedor a l’hora, es pot agafar per el coll, per les orelles, pels pèls o per la cua….. però mai saps per on has d’agafar-ho. Això és el fet d’esser un esser humà d’avui ? Això és el fet de ser una persona del segle XXI? M’agradaria saber-ho… potser algún dia m’ho podras explicar, potser algún dia voldras explicar-m’ho.
Petons, t’estimo molt i molt
Scar
Comment by Montse (Scar) — April 18, 2006 @ 9:49