(Un)Love Story
Apa ara comença la tanda d’historietes de (des)amor… és que he escoltat Unlove Me de la Julie Roberts… (poseu unlove al Google i ja surt…)
Potser hi haurà la vostra història vista per mi; potser la meva vista per vosaltres, i en qualsevol dels textos algun dia us hi veureu reflexats, veieu alguna de les vostres parts, o… us identifiqueu amb algun dels personatges…
Per començar una de les que tinc ja fetes :-) hi ha son i feina avui. Ahhh que estarà amb pseudònims i cosetes canviades, exageracions, idealitzacions… mentides i tot. Fins que me’n cansi jeje
Bé, aquesta la vaig fer per vacances de Nadal, un dia d’aquells que no volia estudiar, com ara (jeeee així em va anar… ejem ejem).
1. ENDREÇANT L’ARMARI (EL MEU CAP)
Fer endreça de l’armari és un gest simbòlic que tinc cada vegada que tanco etapa… com quan acaba el curs…
Ahir ho feia, però no tant a fons… encara pensava que havia de llançar molta roba vella, que no me la poso.. que no m’aporta res… a part de records… de qui me la treia.. de quan la portava… vella… en desús.. pantalons en els que ni hi dec entrar… jerseis d’aquells que sòn molestos, d’aquells que rasquen… però ho guardo tot per si de cas… algun dia fos necessari…
Amb la ràdio a tot volum… cantant les cançons que anaven posant, clar, les que em sabia…
Va sonar… La Cançó… la que sempre més em farà pensar en Ell… la que vaig tocar…Sí…El que deia ho sentia,pero no tant, potser per això em va quedar bastant bé… però ahir encara ho vaig sentir més… com pots tenir tanta por de perdre algú que ni coneixes ni tens… no voler que marxi; no voler estar sense ell… que fort!
Vaig canviar l’emissora i com si res, perquè res hi ha ni hi havia, vaig seguir… mentre ordenava els pensaments m’anaven arribant… l’últim any havia estat molt intens… intens és la paraula.
Tot ràpid confús i difús… és una manera de desar coses, posar cada cosa al seu lloc; planxar les arrugues i retrobar peces que aquest any encara no t’has posat… noves visions i retrobaments que sorprenen…. és nou? No, què va.. és de fa tres anys!
Els penjadors del meu armari crec que són tots diferents els uns dels altres, te tots colors i formes… alguns de deformes! Alguns de plàstic, altres de fusta i altres de filferro… anava col.locant les coses per ordre… les camises, els pantalons, les jaquetes…
I pel mig se’m va escolar…
Si… no me l’havia posat gaire en tot l’estiu… perquè¿? El vaig agafar.. i en tocar-lo vaig tornar a tenir una sensació estranya… el Record, va tornar: el dia que el vaig estrenar, … el vaig agafar amb les dues mans, me’l vaig mirar i vaig notar la seva mà per darrere l’esquena…
El Sol entrava per la finestra, i no podia perdre temps, em vaig quedar uns segons en blanc amb el top a les mans, el vaig tornar a penjar, i va tornar a lliscar per les espatlles del penjador…
L’etapa potser es tanca… però les coses cauen pel seu propi pes. I encara que les vulguis sostenir si no s’aguanten no s’aguanten…
el vaig guardar al calaix;
potser l’estiu que ve me’l poso!
Marina Arbat Bofill (Desembre 2005)
