Welcome to my truth - Paraula de groopie

SECRETOS COMPARTIDOS ¿Es suficiente el amor?                        (PRIME)
 
Director: Ben Younger

Actors/Actrius: Uma Thurman, Meryl Streep, Bryan Greenberg.

Sòc al tren… i com no tinc internet; escriure alguna cosa…
Re de nou, i no vull parlar més de mi.
Parlaré de la peli del divendres: Secretos Compartidos. Em va agradar… menys el final!
 
Uf… quina peli… sí, de les que m’agraden a mi… amore amore…
Impediments, romanticisme, casualitats, dobles sentits, noi guapo… como la vida misma.
Una relació, que com diu molta gent no podia funcionar,… jo penso que sí…però perdo per majoria.
Diferències que van acabar essent massa grans, l’edat, la religió, l’estil de vida, la feina, les aspiracions professionals, la família…
¿És suficient l’amor? M’hagués agradat pensar que sí. Però els prejudicis… sòn els que sòn, ara i sempre… no va ser suficient.
Jo la faria acabar bé, ja que és peli i es pot…
 
“Secretos Compartidos” (Prime)
 
Comença amb una dona (Rafi es deia d’uns mmm…. 37 anys crec) que anava a la Psicòloga i li explicava que s’havia separat però que tenia moltes ganes de tenir un fill (i clar, notava que ja se li passava l’arròs…). La Psicòloga que l’animava a sortir, li deia que era normal… però que en aquell moment, no estava per lligar-se, el primer que li tocava era viure la vida. (Sí, això és el que et diuen sempre quan deixes una relació, però, a vegade,s encara que t’ho proposis, no pots).
 
Un dia va anar al cinema amb els seus amics, i… per un amic comú (allò qua passa…) doncs… li van presentar un noi, David (sí… guapíssim… allò que passa també…) … uuuuns 23 anyets i res… que només donar-se la mà ja hi va haver feeling… (tiiiipic).
I res… van a mirar la peli, i clar no parlen al cine… llavors resulta que el noi va anar al WC i se la trobava asseguda…. la casualitat va posar el seu toc i no podien entrar… quian mirada… romàntic… (em venien ganes d’anar al cine i tot jaja).
Quan es va acabar la peli, van anar tota la colla a un bar.. com no… ell es va encarregar de seure davant d’ella… i ja tontejaven; ja es notava la complicitat. Tots ho van veure.
 
Uns dies després, o l’endemà, el noi a la seva habitació, telèfon en mà, no sabia si posar-se en contacte amb ella o no. Buscant al llistín el número, es començava a posar nerviós (mono i tímid a la vegada, dos vegades mono) i la truca…. truca però penja en sentir la veu d’ella… (uhm… recordo que el paio portava una samarreta d’aquestes blanques de tirants…)
Va tornar a trucar, i… van quedar per sopar…
Els dos eren perfectament conscients de la diferència d’edat entre ells; més de 10 anys… obstacle? Suposo que sí; però m’agradava pensar que no…almenys en peli…
 
Passejaven; i ohh que boniiiic… ell la va portar a un parc, va saltar la valla per obrir-li la porta per dins… ja que a la nit no s’hi podia entrar… enmig de passadissos solitaris de xiprers, seuen en un banc de fusta… a la llum de la Lluna… llavors, tot i que tornaven a recapacitar sobre la diferència d’edat…. es fan  un petò, oooohhh quin petó!
 
La noia li anava explicant a la Psicòloga…
Van quedar altres dies, però la Rafi sempre tenia remordiments de consciència per l’etern tema… la Psicòloga l’animava a seguir… i com la veia tan feliç…
 
El següent dia ella estava malalta o no se… i el David ja va pujar a casa d’ella. Només d’entrar, ell es va quedar mirant un quadre, que només semblava una gradació de colors… tot interessat…
Ell li començà a interpretar, el que veia… i ella… uff ella es fonia jaja la llum, el color… va al.lucinar! era una reproducció de l’obra preferida de la Rafi…
Resulta que el noi, com a hobbie pintava (sí… el que ens faltava… jaja que sexy…), ella li explicà que era una reproducció de seva obra preferida… la paia flipant amb ell…
Es van mirar i, com no, jeje van liar-se…
 
Dies després, ell la va portar al lloc on treballava; una mena de teatre petit… li tenia una sorpresa preparada: a l’escenari, tot ple d’espelmes, una reproducció gegant de l’obra en qüestió… una tauleta parada amb el sopar i espelmes! (em fan això i em moro… com a mínim caic de cul o em poso a plorar jo).
 
Un dia ella es va presentar quan en David i els seus amics jugaven a bàsquet (m’han dit que als EUA això vol dir que no es tracta d’un simple rollo sinó qua ja és més seriós…).
Acaben al pis de la dona…. jeje i resulta que als 37 anys… va flipar la tia jaja (es veu que el noi era jueu… i no se… però la fama que tenen… sembla ser que el noi la complia…).
La relació seguia i la Psicòloga va descobrir de que el noi de qui li parlava la pacient era el seu propi fill!!! …aquí s’embolica la troca per motius de diferència d’edats i de religions… ell era jueu i ella no… 14 anys de diferència…
 
La pobra Psicòloga… jaja amb una crisi existencial va haver d’anar a una altra Psicòloga jaja però al final ho va acabar acceptant… (com a mare… suposo que és normal… com se li explica això a una mare? No se li explica vaja).
 
Ell vivia amb els seus avis però no li volia explicar a la Rafi (jeje normal…) però ella va insistir fins que ell la va portar a la casa, de nit, i a l’habitació… allà tenia tots els quadres; els tenia tots de cara a la paret, però ella insistia en que els volia veure. Li va encantar, va descobrir que era boníssim, i (com no!) el va animar a seguir… (ell no tenia el recolzament de la seva família, i tenia vergonya;  com sol passar, els pares creien que pintar no era una bona feina… i que no assegurava cap futur…). Ella li va buscar contactes per fer exposicions…
Aquí em vaig adormir una estona… jeje no se… però hi havia merders amb la mare del noi… es barallaven, el noi es liava amb una companya de feina d’ella…
…
 
Els dos sabien que no podia ser, però s’estaven enamorant, tot era perfecte…. sí…
 
Ella volia tenir un fill, però sabia que no era el moment d’ell, era massa aviat… Ell se l’estimava, li volia donar el fill que ella tant desitjava, però ella va dir que no podia ser; que se n’arrepentiria, però que era el regal més dolç que li havien fet mai.
Ella estimava tant al David que… no li podia fer això.
 
Al final… (el final no em va agradar….) es veu que ha passat un any. Es veu en Dave explicant-li al seu amic que marxa… que se’n va a estudiar fora; a viure lluny d’allà (i em vaig quedar, però què fa? Què ha passat?);
Llavors, entra a un restaurant a recollir una cosa i… ella… ella és allà;
Ell, ell surt ràpid però es queda a la porta, i mira cap a dins…treu la neu dels vidres per poder mirar, i per el petit forat la veu.
Ella, ella es gira i se’l mira; només somriu. No es diuen res, els dos saben que no cal.
A ell només se li veuen els ulls… quins ulls!
Els records i les imatges del passat: el dia que es conegueren, el primer dia que van quedar, … uh quin yuyu…
I ell;
…Ell marxa.
I s’acaba la peli.
 
No podia ser; i… el que no pot ser, no pot ser…
“la distancia hace el olvido” i jo,
…jo espero que sigui cert…