Jo moro quan vull.
Perqué Jo, moro quan vull.
Sí, Jo moro quan Jo vull;
M’explico:
Resulta que quan vull, o quan em toca, em moro. Moro per resucitar essent millor; una persona nova, amb idees diferents, vida diferent, ànima diferent. I això ho faig tan sovint, que crec que ho aconsegueixo quan vull; ho dic, i moro.
Quan no estic prou contenta de la vida, del Món, de l’ànima o dels fets… quan se’m trenquen les idealitzacions… quan el cel em cau a sobre…. Moro.
Sense rencors, ni mals rollos,… no em faig mala sang, no cal: Moro. No m’estresso, no m’enfado, ni crido, tampoc escanyo a ningú ni tampoc miro malament… simplement no miro, no vull veure, tanco els ulls i moro. Moro durant una estona, unes hores o uns dies en el pitjor dels casos…
Esborro al meu gust. Sí, queda una part buida que (potser) s’omplirá en ressucitar. Ressucitaré també quan estigui preparada, quan calgui o fins i tot (crec…) que quan vulgui…
I cada vegada ho faig millor això de morir. Després de tants intents i de repetir-ho n’he aprés; ara pràcticament ho faig sempre que vull… i en sé bastant, simplement em cal dormir, apagar el mòbil, tancar l’ordinador, la porta de l’habitació i estar en silenci amb mi mateixa… res de músiques, res d’històries, no pensar, no deduïr, no buscar ni interpretar. Foscor.
I quan ressucito, més tranquil.la que mai, fresca, descansada, em sento si despertés d’un son profund, com si només hi hagués futur. Tot és futur.
Ressucito, i llavors m’ho crec: nou pentinat, roba diferent i tot em sembla diferent.
Veig les coses d’altres colors, altres perspectives… llavors és quan surto de la meva closca, com després d’una pluja, la que obliga a tancar-se a casa: Aquell moment en que les gotetes brillen amb els primers raigs de Sol que filtren els núvols blavosos, blancs i grisos… El verd de les fulles brilla més. I jo, prudent, trec el cap i miro al voltant fins que no veig cap perill; llavors, amb un somriure dels meus, surto del tot, i, sense por, camino somrient sota el Sol. Una vegada més en sento lliure; viva de nou, i sé que ningú no em pot fer mal, ja no.
Em retrobo amb els meus, que em miren i em diuen: “On eres?” “Per què no contestaves al telèfon?” “Semblava que estiguessis morta!!”
Aleshores, és quan jo contesto: “ No, no estava morta; simplement, Deprimida.”
I continuaré caminant, passant pel seu costat, somrient d’orella a orella, i ningú ningú notarà el més mínim senyal; tots em veuran “tan feliç com sempre”. I jo, sabré que tot el que m’enfonsava ja no hi és. Continuaré rient, cantant i ballant… “com sempre”: Plantant cara a la Vida. No tinc por a la Vida, perquè sé que si Jo vull, moro.
Ostres, noia, k xungo no aixo de morir-te cada dos per tres? Jo simplement desconecto (diga’m… electrodomèstic).
En fi, que ja aniré passant a llegir el teu bloc, ok? I ja estàs afegida a la llista d’enllaços del meu…
Comment by Warlock — March 6, 2006 @ 12:10
Jo moro kuan vull…o bé kuan em toca…
Un ensurt pot provocar-ho sense voler-ho… ja sabeu, no doneu disgustos!!!
Comment by andrea — March 7, 2006 @ 10:26
Marineta, quines coses més endins que escrius… tot fa pensar en tot, gràcies per ensenyar-me la teva pàgina. UN petonet. NÚRIA
Comment by Núria — March 7, 2006 @ 10:43
Bé, com et vaig prometre, comentarè aquest text. La veritat això de morir-se doncs……..fa mala estrugança, que vols que et digui. Si vols, el proper cop que t’entri depressió em fas un truc (i recorda, no s’ho diguis a ningú) i anem a fer unes birres o t’ensenyo una mica més d’aquesta ciutat i llocs amagats que segur que encara no coneixes, mentres m’explicas (si vols) la causa de la depressió parles simplement del temps que fa.
Així que ja ho saps, meys morir-se que pot ser algun dia no resucites o no ho fas com voldries, fent-ho massa tard i al girar el cap veient que hi ha menys gent al teu costat.
Comment by Gaspode — March 13, 2006 @ 8:57