Lifting shadows off a dream… once broken

March 30, 2006

El Quadre del Somni

Filed under: Altres

Avui he somiat un quadre que com ja he dit no puc pintar… tot i això em conformaria amb interpretar-lo… ja sabeu… m’agraden els somnis i m’agraden les interpretacions. Bé, les dades sòn aquestes:

He arribat de la uni, avui estava una mica marejada (suposo que del sopar d’ahir al kebab jejje) i com no estava gaire fina (la Primavera fent de les seves…) m’he estirat a llegir… he llegit 4 línies… i m’ha començat a venir son… i m’he deixat guanyar.

EL QUADRE

És una mica mmm surrealista (influències d’última hora i de tota la vida Dalinianes com no…)

Inicialment, el quadre és un quadrat; Un Pont. Es veu en primer pla un semiarc romànic (o potser gòtic perquè tenia una mica de punxa) i els nervis ben marcats. la pedra amb qué està fet sembla calcària però és gris fosca. Aquest semiarc queda tallat a la dreta més o menys per la meitat unia mica més. En canvi, a l’esquerra té  un dels pilars que sustenten el pont, se submergeix en aigua…. però no es tracta d’un riu; és un Pont al Mar.

El mar està bastant tranquil amb les onades lentes, el Sol no es veu però es reflexa i l’aigua fa de mirall al pont. L’aigua brilla tant que és com blanca amb tons roses i blaus cels. En canvi, el pont, es gris fosc, i la part de davant, la del costat on sòc jo és fosca, a l’ombra.

Llavors, la imatge s’allunya, i es comença a veure el Mar cada vegada més clar…. cada vegada més, la textura de les onades canvia i passa a ser una textura més suau, avellutada i arrugada com si fos Nata líquida amb un punt de consistència; com quan jugues amb la cullereta a arrugar la pàtina de nata abans de posar-hi les maduixes, o la nata del tortell mmm (ja queda poc jeje)

El pont resulta no ser un pont, sinó un ganivet; és com si s’aixequés i queda semiinclinat un àngle d’uns 60º (sentit antihorari començant de l’eix x típic jeje). Resulta que l’arc que veia i la part del pilar era un dels arcs de la serra del ganivet.

llavors es veu una ma que té el ganivet, la mà que l’ha aixecat de l’horitzontal als 60º, està tallant la nata; i al seu voltant una estela d’arrugues a la nata… i talla…

Estic sonada ho se jeje jo ‘he fet una mini interpretació, després, mentre l’escrivia me n’ha vingut una altra… si teniu alguna idea o un llibre d’interpretar somnis i em voleu ajudar…

Idees per dibuixar això com no sigui en vinyetes! el cas és que aquesta tarda ho he intentat però he acabat dibuixant arbres despullats amb branques i ramificacions per un tubo… com els meus pensaments.

March 28, 2006

(Un)Love Story

Filed under: Altres

Aprofitant  l’avinentesa de que demà hi ha una altra oportunitat

de veure un eclipsi de Sol; tot i ser Parcial només…

Un relat que parla…de la impossibilitat a la fugacitat; de la ideal a l’instant clau.

Un amor platònic que potser dura poquet, potser aquí està la gràcia. Em venen al cap frases com: “Tot és fugaç…”, o “El que no pot ser no pot ser”… seguida de… ” veus com no hi ha res impossible…”. 

Una vegada més, …acaba amb la separació.

2. Eclipse de Sol

(2 Octubre 2005 publicat ja a www.fotolog.net/kaileigh)

Cuando notas que el Sol eclipsa totalmente, notas que tu vida solo se para un instante, tienes solo un instante para ganarte el Sol, Luna.

El Sol con su color, su Luz, inspiración… y tu?

Luna, brillas gracias a su destello; brillas gracias a él, gracias a su luz. Luna, tu eres importante y llena de magia pero… el Sol te gana, una vez más, otra vez!

Tu Luna llenas de magia la noche, te vistes por él, Pero él casi nunca está, no está aquí, ya duerme, solo.

Y tu lo esperas, toda la noche, solo para verlo solo un momento, solo…. y llega solo el Sol por la mañana; ¿solo llora la Luna por él? ¡Sola!

¿El Sol solo quiere estar Solo? ¿La Luna lo echa de menos?, ¿sola?

Solitario Sol, solo Lágrimas Luna, sola….

Luna no Llores, el Sol sale Solo cada día.

Luna no temas, el Sol va Solo cada día.

La Luna lo busca y lo espera cada día, Ella no quiere eclipsarlo, ni mucho menos, solo quiere tocarlo, aunque sea un instante; Solo los dos, Solos, la Luna y su Sol. Solitario Sol se queda después del Eclipse;

Solitaria Luna, que llena sus Lunares de lágrimas. Los dos, opuestos, contrarios, 180.

¿algún día se reencontrarán?

Solo un instante, solo un Eclipse, solo un momento. Fugaz.

March 25, 2006

(Un)Love Story

Filed under: Altres

Apa ara comença la tanda d’historietes de (des)amor… és que he escoltat Unlove Me de la Julie Roberts… (poseu unlove al Google i ja surt…)

Potser hi haurà la vostra història vista per mi; potser la meva vista per vosaltres, i en qualsevol dels textos algun dia us hi veureu reflexats, veieu alguna de les vostres parts, o… us identifiqueu amb algun dels personatges…

Per començar una de les que tinc ja fetes :-) hi ha son i feina avui. Ahhh que estarà amb pseudònims i cosetes canviades, exageracions, idealitzacions… mentides i tot. Fins que me’n cansi jeje

Bé, aquesta la vaig fer per vacances de Nadal, un dia d’aquells que no volia estudiar, com ara (jeeee així em va anar… ejem ejem).

1. ENDREÇANT L’ARMARI (EL MEU CAP)

Fer endreça de l’armari és un gest simbòlic que tinc cada vegada que tanco etapa… com quan acaba el curs…
Ahir ho feia, però no tant a fons… encara pensava que havia de llançar molta roba vella, que no me la poso.. que no m’aporta res… a part de records… de qui me la treia.. de quan la portava… vella… en desús.. pantalons en els que ni hi dec entrar… jerseis d’aquells que sòn molestos, d’aquells que rasquen… però ho guardo tot per si de cas… algun dia fos necessari…
Amb la ràdio a tot volum… cantant les cançons que anaven posant, clar, les que em sabia…
Va sonar… La Cançó… la que sempre més em farà pensar en Ell… la que vaig tocar…Sí…El que deia ho sentia,pero no tant, potser per això em va quedar bastant bé… però ahir encara ho vaig sentir més… com pots tenir tanta por de perdre algú que ni coneixes ni tens… no voler que marxi; no voler estar sense ell… que fort!
Vaig canviar l’emissora i com si res, perquè res hi ha ni hi havia, vaig seguir… mentre ordenava els pensaments m’anaven arribant… l’últim any havia estat molt intens… intens és la paraula.

Tot ràpid confús i difús… és una manera de desar coses, posar cada cosa al seu lloc; planxar les arrugues i retrobar peces que aquest any encara no t’has posat… noves visions i retrobaments que sorprenen…. és nou? No, què va.. és de fa tres anys!
Els penjadors del meu armari crec que són tots diferents els uns dels altres, te tots colors i formes… alguns de deformes! Alguns de plàstic, altres de fusta i altres de filferro… anava col.locant les coses per ordre… les camises, els pantalons, les jaquetes…
I pel mig se’m va escolar…
Si… no me l’havia posat gaire en tot l’estiu… perquè¿? El vaig agafar.. i en tocar-lo vaig tornar a tenir una sensació estranya… el Record, va tornar: el dia que el vaig estrenar, … el vaig agafar amb les dues mans, me’l vaig mirar i vaig notar la seva mà per darrere l’esquena…

El Sol entrava per la finestra, i no podia perdre temps, em vaig quedar uns segons en blanc amb el top a les mans, el vaig tornar a penjar, i va tornar a lliscar per les espatlles del penjador…
L’etapa potser es tanca… però les coses cauen pel seu propi pes. I encara que les vulguis sostenir si no s’aguanten no s’aguanten…
el vaig guardar al calaix;

potser l’estiu que ve me’l poso!

 

Marina Arbat Bofill (Desembre 2005)

March 23, 2006

“que tu camino…

…yo no lo quiero…"

Un dia d’aquells que l’horòscop em deia que parés un moment a pensar, què tinc, què vull… La veritat? no sé què vull… si no faria el que fos per tenir-ho…

Si sé què no vull, però ara tots els camins em porten a… a? aaaaaaaaah a res. Que estic vagarejant, fent voltes campus amunt, facultat avall, habitació per habitació, parant-me a xerrar (o més ben dit, últimament a escoltar), al bar…. i passa el temps, passa la vida pels meus ulls…

No estic dient que el perdi, no mai, no.. però si dic que me’n falta, tot i això vull que passi ràpid… He trobat el meu problema: no tenia cap fita marcada! JA PODIA ANAR ESPERANT…ja podia anar dient "No és això el que volia" clar si no sabia (no sé) què vull. tampoc avui, ni ara ni després, espero descobrir-ho; simplement no espero. No em conformaré amb qualssevol cosa, però tampoc buscaré els defectes sense veure les virtuts… ho faré sense comparar, ja ho dic, sense idealitzar; les idealitzacions sempre acaben amb decepció.

Si no espero tindré la sorpresa; quan no esperava em quedava decebuda, ara en canvi he trobat la solució; una solucio…

No idealitzar, no suposar, no buscar respostes, ni cinc peus al gat, ni símbols ni senyals on… segurament no hi sòn… i si… no! Marina, no tornis a caure a la trampa. No més… no… jo sola puc; més valenta que mai, la Primavera m’ha de donar forces…

Avui, dia mundial de l’aigua tanco l’aixeta; per quedar-me seca.

Avui, jornada d’Enginyeria Geològica, m’he motivat… he de pensar en futur, carrera… vida.

I bé… ara, que ja és demà de l’avui que parlava… que ara és ahir…. dir que faré el que pugui per aconseguir el que vull, costi el que costi… de fet sempre ho he aconseguit… sí; sempre que he volgut…

                                                                                           només em falta el qué… la cosa anhelada: Una Meta

March 16, 2006

el so…

Filed under: Altres

l’heu sentit?

jo n’he sentit dos o tres de Sons, un de més fort i els altres eren com un ECO al meu cap… no paraven de repetir-se… l’heu sentit o no? avui no parava de sonar la música… una banda sonora hem fet entre tots…

tot i això n’hi ha molts que no els sentien, pròpiament no en tenien ni de trencats, ni per trencar… i els Sons dels altres ni els senten… encara menys els escoltaran…

i un dia més, pensant massa o preocupant-me per res, no puc dormir… la música segueix sonant al meu cap; fent cops com si la beguda hagués tocat fons, com si el got de vidre hagués caigut enmig del desconcert, com si em trobés inmersa en la multitud per veure’t i m’apretessin, agobiessin, aixafessin, moguessin, sobessin, ignoressin,…. m’he deixat portar i se m’han endut… lluny, però no amb tu… i el gel ja s’ha fos i dil.luit… i encara no me l’he pogut acabar… saps? m’agrada deixar un dit de líquid als gots, per tenir la idea de que no s’ha acabat del tot; de que sempre que vulgui podré fer l’últim sorbet, el que em deixara el gustet dolç a la boca, quan soni la nostra cançó.

i amb les muses i la música; avui t’he fet una altra cançó. una cançó que, segurament tampoc veurà mai la llum; com tantes altres…

March 15, 2006

Tu y Yo = 4

Filed under: Altres

Que som quatre, tu, jo, l’altre tu i l’altre jo…

Tu i Jo ens entenem;l’altre tu i l’altra jo gairebé ni es coneixen…

T’he de dir que "quiero hablar de nosotros…" como tales, tu y yo por separado, tu y yo al duplicado;

ho sabies que ets dos? jo si… fa temps que ho sé…

va com va però tu i jo crec, i et dic que ens entenem, sense dir-ho als altres… ni a nosaltres!

a l’altre i l’altra no els hi hem de fer cas; o si?

Els "altres" son una mica parats, massa reals, de plàstic racional… de timidesa embolicada de vergonya.

 Tu i jo, en canvi, tot i ser virtuals, cent vuitanta graus irreals però més purs que mai, prenent l’essència, només la part del tot; la que jo vull i la que tu vols… m’entens no què vull dir? diria que tu si, però ell no… què li he fet?

Si… me gustaria pensar que hasta puedo hablar bien si escribo así; aquí, ¿me gustaría?… no hablar, sino escucharte; perdóname quiero decir leerte, no necesito tocarte con esto tengo bastante, tendré bastante; no quiero sacar tus matices de mi vida, así no te echaré de menos. Antes me conformaba con escuchar….Ahora prefiero sentir, y creo que te siento… más aquí y ahora que ni te veo.

Tu otro Tú no me cae muy bien, más no lo entiendo, pero huye de mi y no se, es que veo que además pasa de mi …bueno que te voy a contar si una parte de ti lo sabe… ¿te lo cuento?

Mi otra yo es insuportable! es muy pava, torpe y… me hace la pirula cuando está contigo. No quiero ser así, no tendría que ser así, lo sabemos lo sabemos… pero es… lo sabeis los dos! ¿Porqué no haces nada para callarla?

Més reals que mai, com he dit tu i jo, perdem generalitat, perdem el sentit de grup per individualitzar-nos aquí sobre alguna cosa que fa la funció de full en blanc, amb alguns punts que fan l’efecte de lletres negres

a veure si els quatre quedem un dia d’aquests per sopar, potser els aparallem no?

Quien sabe… yo solo se que no la entiendo ni me entiendo; menos te entiendo a ti… pero es que a él ya ni te cuento…

Fins després Tú…

fins demà Altre Tu…

ves a dormir Altra Jo…

 

I aquí seguiremos idealizando;

tomando la Luna menguante como a entera,

para que de la luz necesaria en mi noche,

el lejano Sol como Si no estuviera aqui…

seguiremos en las sombras y penumbras del Miedo.

Y tus dos facetas la buena y la mala mezcladas;

para dar, una vez más, lo mejor de ti:

Mi iDeaLizAcIóN.

…i és que moltes vegades, la diversificació no és bona.

Moltes vegades, més val fer una sola cosa ben feta;

més val… si… ser jo, jo mateix/a; però sòc jo i prou? 

March 12, 2006

Secretos Compartidos (Prime)

Filed under: Altres

SECRETOS COMPARTIDOS ¿Es suficiente el amor?                        (PRIME)
 
Director: Ben Younger

Actors/Actrius: Uma Thurman, Meryl Streep, Bryan Greenberg.


Sòc al tren… i com no tinc internet; escriure alguna cosa…
Re de nou, i no vull parlar més de mi.
Parlaré de la peli del divendres: Secretos Compartidos. Em va agradar… menys el final!
 
Uf… quina peli… sí, de les que m’agraden a mi… amore amore…
Impediments, romanticisme, casualitats, dobles sentits, noi guapo… como la vida misma.
Una relació, que com diu molta gent no podia funcionar,… jo penso que sí…però perdo per majoria.
Diferències que van acabar essent massa grans, l’edat, la religió, l’estil de vida, la feina, les aspiracions professionals, la família…
¿És suficient l’amor? M’hagués agradat pensar que sí. Però els prejudicis… sòn els que sòn, ara i sempre… no va ser suficient.
Jo la faria acabar bé, ja que és peli i es pot…
 
“Secretos Compartidos” (Prime)
 
Comença amb una dona (Rafi es deia d’uns mmm…. 37 anys crec) que anava a la Psicòloga i li explicava que s’havia separat però que tenia moltes ganes de tenir un fill (i clar, notava que ja se li passava l’arròs…). La Psicòloga que l’animava a sortir, li deia que era normal… però que en aquell moment, no estava per lligar-se, el primer que li tocava era viure la vida. (Sí, això és el que et diuen sempre quan deixes una relació, però, a vegade,s encara que t’ho proposis, no pots).
 
Un dia va anar al cinema amb els seus amics, i… per un amic comú (allò qua passa…) doncs… li van presentar un noi, David (sí… guapíssim… allò que passa també…) … uuuuns 23 anyets i res… que només donar-se la mà ja hi va haver feeling… (tiiiipic).
I res… van a mirar la peli, i clar no parlen al cine… llavors resulta que el noi va anar al WC i se la trobava asseguda…. la casualitat va posar el seu toc i no podien entrar… quian mirada… romàntic… (em venien ganes d’anar al cine i tot jaja).
Quan es va acabar la peli, van anar tota la colla a un bar.. com no… ell es va encarregar de seure davant d’ella… i ja tontejaven; ja es notava la complicitat. Tots ho van veure.
 
Uns dies després, o l’endemà, el noi a la seva habitació, telèfon en mà, no sabia si posar-se en contacte amb ella o no. Buscant al llistín el número, es començava a posar nerviós (mono i tímid a la vegada, dos vegades mono) i la truca…. truca però penja en sentir la veu d’ella… (uhm… recordo que el paio portava una samarreta d’aquestes blanques de tirants…)
Va tornar a trucar, i… van quedar per sopar…
Els dos eren perfectament conscients de la diferència d’edat entre ells; més de 10 anys… obstacle? Suposo que sí; però m’agradava pensar que no…almenys en peli…
 
Passejaven; i ohh que boniiiic… ell la va portar a un parc, va saltar la valla per obrir-li la porta per dins… ja que a la nit no s’hi podia entrar… enmig de passadissos solitaris de xiprers, seuen en un banc de fusta… a la llum de la Lluna… llavors, tot i que tornaven a recapacitar sobre la diferència d’edat…. es fan  un petò, oooohhh quin petó!
 
La noia li anava explicant a la Psicòloga…
Van quedar altres dies, però la Rafi sempre tenia remordiments de consciència per l’etern tema… la Psicòloga l’animava a seguir… i com la veia tan feliç…
 
El següent dia ella estava malalta o no se… i el David ja va pujar a casa d’ella. Només d’entrar, ell es va quedar mirant un quadre, que només semblava una gradació de colors… tot interessat…
Ell li començà a interpretar, el que veia… i ella… uff ella es fonia jaja la llum, el color… va al.lucinar! era una reproducció de l’obra preferida de la Rafi…
Resulta que el noi, com a hobbie pintava (sí… el que ens faltava… jaja que sexy…), ella li explicà que era una reproducció de seva obra preferida… la paia flipant amb ell…
Es van mirar i, com no, jeje van liar-se…
 
Dies després, ell la va portar al lloc on treballava; una mena de teatre petit… li tenia una sorpresa preparada: a l’escenari, tot ple d’espelmes, una reproducció gegant de l’obra en qüestió… una tauleta parada amb el sopar i espelmes! (em fan això i em moro… com a mínim caic de cul o em poso a plorar jo).
 
Un dia ella es va presentar quan en David i els seus amics jugaven a bàsquet (m’han dit que als EUA això vol dir que no es tracta d’un simple rollo sinó qua ja és més seriós…).
Acaben al pis de la dona…. jeje i resulta que als 37 anys… va flipar la tia jaja (es veu que el noi era jueu… i no se… però la fama que tenen… sembla ser que el noi la complia…).
La relació seguia i la Psicòloga va descobrir de que el noi de qui li parlava la pacient era el seu propi fill!!! …aquí s’embolica la troca per motius de diferència d’edats i de religions… ell era jueu i ella no… 14 anys de diferència…
 
La pobra Psicòloga… jaja amb una crisi existencial va haver d’anar a una altra Psicòloga jaja però al final ho va acabar acceptant… (com a mare… suposo que és normal… com se li explica això a una mare? No se li explica vaja).
 
Ell vivia amb els seus avis però no li volia explicar a la Rafi (jeje normal…) però ella va insistir fins que ell la va portar a la casa, de nit, i a l’habitació… allà tenia tots els quadres; els tenia tots de cara a la paret, però ella insistia en que els volia veure. Li va encantar, va descobrir que era boníssim, i (com no!) el va animar a seguir… (ell no tenia el recolzament de la seva família, i tenia vergonya;  com sol passar, els pares creien que pintar no era una bona feina… i que no assegurava cap futur…). Ella li va buscar contactes per fer exposicions…
Aquí em vaig adormir una estona… jeje no se… però hi havia merders amb la mare del noi… es barallaven, el noi es liava amb una companya de feina d’ella…

 
Els dos sabien que no podia ser, però s’estaven enamorant, tot era perfecte…. sí…
 
Ella volia tenir un fill, però sabia que no era el moment d’ell, era massa aviat… Ell se l’estimava, li volia donar el fill que ella tant desitjava, però ella va dir que no podia ser; que se n’arrepentiria, però que era el regal més dolç que li havien fet mai.
Ella estimava tant al David que… no li podia fer això.
 
Al final… (el final no em va agradar….) es veu que ha passat un any. Es veu en Dave explicant-li al seu amic que marxa… que se’n va a estudiar fora; a viure lluny d’allà (i em vaig quedar, però què fa? Què ha passat?);
Llavors, entra a un restaurant a recollir una cosa i… ella… ella és allà;
Ell, ell surt ràpid però es queda a la porta, i mira cap a dins…treu la neu dels vidres per poder mirar, i per el petit forat la veu.
Ella, ella es gira i se’l mira; només somriu. No es diuen res, els dos saben que no cal.
A ell només se li veuen els ulls… quins ulls!
Els records i les imatges del passat: el dia que es conegueren, el primer dia que van quedar, … uh quin yuyu…
I ell;
…Ell marxa.
I s’acaba la peli.
 
No podia ser; i… el que no pot ser, no pot ser…
“la distancia hace el olvido” i jo,
…jo espero que sigui cert…
 

March 5, 2006

Jo moro quan vull.

Filed under: Altres

Perqué Jo, moro quan vull.
 
Sí, Jo moro quan  Jo vull;
 
M’explico:
Resulta que quan vull, o quan em toca, em moro. Moro per resucitar essent millor; una persona nova, amb idees diferents, vida diferent, ànima diferent. I això ho faig tan sovint, que crec que ho aconsegueixo quan vull; ho dic, i moro.
Quan no estic prou contenta de la vida, del Món, de l’ànima o dels fets… quan se’m trenquen les idealitzacions… quan el cel em cau a sobre…. Moro.
Sense rencors, ni mals rollos,… no em faig mala sang, no cal: Moro. No m’estresso, no m’enfado, ni crido, tampoc escanyo a ningú ni tampoc miro malament… simplement no miro, no vull veure, tanco els ulls i moro. Moro durant una estona, unes hores o uns dies en el pitjor dels casos…
Esborro al meu gust. Sí, queda una part buida que (potser) s’omplirá en ressucitar. Ressucitaré també quan estigui preparada, quan calgui o fins i tot (crec…) que quan vulgui…
 
I cada vegada ho faig millor això de morir. Després de tants intents i de repetir-ho n’he aprés; ara pràcticament ho faig sempre que vull… i en sé bastant, simplement em cal dormir, apagar el mòbil, tancar l’ordinador, la porta de l’habitació i estar en silenci amb mi mateixa… res de músiques, res d’històries, no pensar, no deduïr, no buscar ni interpretar. Foscor.
 
I quan ressucito, més tranquil.la que mai, fresca, descansada, em sento si despertés d’un son profund, com si només hi hagués futur. Tot és futur.
Ressucito, i llavors m’ho crec: nou pentinat, roba diferent i tot em sembla diferent.
Veig les coses d’altres colors, altres perspectives… llavors és quan surto de la meva closca, com després d’una pluja, la que obliga a tancar-se a casa: Aquell moment en que les gotetes brillen amb els primers raigs de Sol que filtren els núvols blavosos, blancs i grisos… El verd de les fulles brilla més. I jo, prudent, trec el cap i miro al voltant fins que no veig cap perill; llavors, amb un somriure dels meus, surto del tot, i, sense por, camino somrient sota el Sol. Una vegada més en sento lliure; viva de nou, i sé que ningú no em pot fer mal, ja no.
 
Em retrobo amb els meus, que em miren i em diuen: “On eres?” “Per què no contestaves al telèfon?” “Semblava que estiguessis morta!!”
Aleshores, és quan jo contesto: “ No, no estava morta; simplement, Deprimida.”
I continuaré caminant, passant pel seu costat, somrient d’orella a orella, i ningú ningú notarà el més mínim senyal; tots em veuran “tan feliç com sempre”. I jo, sabré que tot el que m’enfonsava ja no hi és. Continuaré rient, cantant i ballant… “com sempre”: Plantant cara a la Vida. No tinc por a la Vida, perquè sé que si Jo vull, moro.

Get free blog up and running in minutes with Blogsome
Theme designed by Jay of onefinejay.com